opinió
Que Santa Llúcia li conservi la vista!
Ara és el torn de la societat civil, de prendre nota i fer sentir la nostra veu a favor del dret a poder veure cinema en català
No acostuma a passar que la patronal fomenti vagues. Per ser més justos, és insòlit. Fins i tot a Catalunya, on de vegades sembla que tot és possible. Aquí hi ha abrandats sobiranistes contraris a la llei del cinema i presidents nascuts a Iznájar que hi són favorables. Si bé no ens hauria d'estranyar tant, el nom no fa la cosa i sovint els clixés són enganyosos. Perquè sota els romanços apassionats de determinat catalanisme hi ha bategat sempre la fidelitat a determinats interessos econòmics. Per haver-hi, al nostre país, hi ha fins i tot empresaris que promouen vagues, com aquests que encapçala Camilo Tarrazón, entestats a impedir que als cinemes hi hagi una oferta mínimament digna de cinema parlat o subtitulat en la llengua pròpia del país. Per donar-hi més versemblança han encarregat un informe jurídic a l'economista José María Gay de Liébana que, sabedor que qui paga mana, no ha dubtat a fer un informe apocalíptic amb una conclusió mercenària i lamentable: la presència del català faria tancar els cinemes. Aquesta sembla ser l'especialitat de Gay, la dels informes apocalíptics. Precisament en va fer un sobre el futbol professional, el 2008, i la seva conclusió era que el futbol estatal, començant pel Madrid, era a un pas de fer fallida. Que Santa Llúcia li conservi la vista! L'any següent el Madrid feia la despesa en fitxatges més salvatge de tota la seva història.
El més indignant, no obstant això, és que els Tarrazón i companyia, amb l'escalf als clatells de la dreta més rància –i l'actitud comprensiva i displicent de CiU–, no van de cara i disfressen la vaga de subterfugis econòmics. Perquè, és clar, dir sense més preàmbul que t'entestes que la quota de català al cinema sigui del 3% –que podria ser el percentatge en ianomami als cinemes de Brasília– és tant com admetre que no vols, ni per mal de morir, que es projecti cinema en català als Països Catalans. D'aquí que els anuncis inserits a la premsa, en aquest cas en llengua catalana, assegurin que fan vaga «per denunciar que la nova llei reduirà el nombre de pel·lícules». I en un cinisme calcat als tòpics habituals de Ciutadans i El Mundo hi afegeixen «Català i feina SÍ! Quotes i atur NO!».
És clar que tot plegat hauria estat més fàcil si el govern s'hi hagués posat seriosament fa anys i no hagués assistit impassible a la petrificació d'una situació heretada directament del franquisme. De la mateixa manera que la societat civil –començant per la que ara té orgasmes cada cop que es parla de consultes sobiranistes– hauria d'haver estat prou activa per reaccionar i exigir cinema en català.
Avui el govern ha posat fil a l'agulla amb una llei tal com cal. Ara és, per tant, el torn de la societat civil, de prendre nota i fer sentir la nostra veu a favor del dret a poder veure cinema en català, amb el mateix entusiasme que l'espanyolisme fa costat a totes aquelles iniciatives immobilistes que ens volen seguir privant dels nostres drets lingüístics.