La festa de la democràcia

No sé amb quina cara ni amb quina veu direm que avui, jornada de votació, és “la festa de la democràcia”. Candidats a la presó, el president a l’exili, l’article 155 exterminador funcionant a tot gas... Per arribar a la festa hem transitat una campanya plena d’esculls prohibitius: no s’ha pogut dir segons què, no s’han pogut exhibir alguns símbols... Sempre que l’anomenada Junta Electoral entra en acció es restringeixen les llibertats: per arribar a la festa s’ha de passar per una quaresma de privacions. Amb l’article 155 pel mig, l’estat d’excepció s’ha acusat i al final fa l’efecte que avui haguem d’elegir procuradores por el tercio familiar. I si troben el símil excessiu, posem que sembla que ens haguem situat en les primeres eleccions de la democràcia, que també eren en dia feiner, que també estaven molt controlades i que incloïen la reivindicació de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia i mantenien Tarradellas a l’exili. “No ens podíem imaginar que l’Estat reaccionés d’aquesta manera”, diuen alguns. Jo no em podia imaginar que, també pel nostre mal cap, haguéssim de tornar a reivindicar o refer tantes coses que entre tots havíem construït.

Abans els candidats explicaven que per matar els nervis propis de la festa de la democràcia es tancaven en un cine. Em sembla que avui es tancaran a les seus dels partits per alimentar encara més els nervis, però jo els recomanaria seguir l’antic costum. No per veure l’últim episodi evasiu de Star Wars sinó El viaje (The journey). És una producció del 2016. Em vull imaginar que si no es va estrenar aquí al seu dia devia ser perquè els distribuïdors no devien apreciar-li la sortida comercial que ara li han vist. Després de quaranta anys de conflicte i amb prop de quatre mil morts, Ian Pasley, intransigent líder del Partit Unionista irlandès, i Martin McGuinness, cap de l’IRA, es veuen en el compromís de fer un viatge de vuitanta quilòmetres amb cotxe, en una pausa d’unes converses de pau dificilíssimes. Comencen no dirigint-se la paraula. Quan se la dirigeixen, es fan retrets. Més tard parlen de política, d’història, del país, del que la gent espera dels líders... Quan el viatge acaba, la pau és possible. Es van fer amics i van governar junts. Es basa en fets reals. És, si volen, una mica ingènua, però no ens vindrà ara d’una ingenuïtat més. Ens emmirallem a Escòcia. I Irlanda del Nord, on la situació era molt més enverinada? Al cine em vaig trobar en Jaume Oliveras, conspicu dirigent d’ERC i ara alcalde del Masnou. Va ser un dels que van caure en l’operación Garzón del 1992, acusat de pertànyer a Terra Lliure. No va caldre que em digués res. La seva presència al cine ho deia tot. Vagin a veure El viaje, per celebrar la festa de la democràcia.