L’eix electoral de Catalunya

Veient la repressió contra els partits independentistes, el fet d’assolir el 21-D la majoria absoluta ha estat un èxit total. Però quina és la clau? S’acostuma a utilitzar l’eix identitari (nacionalisme) i l’ideològic (dreta-esquerra) per explicar les tendències electorals. Sempre hi ha una influència d’aquests dos eixos en la tria del vot. Però és evident que a Catalunya hi ha un canvi de paradigma. Només cal veure un fenomen nou a Barcelona. Per primer cop ha guanyat el mateix partit –Cs– als barris alts de Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, i al popular Nou Barris. Crec que després dels resultats del 21-D cal concloure que ha sorgit un tercer eix molt potent que és el de l’apoderament de la ciutadania o el manteniment de l’statu quo, que emergeix de l’1-O i el 3-O. Per això el vot a Puigdemont té molt de reivindicació del dret a decidir sobre les institucions catalanes i poc de vot ideològic, de dretes, que pot representar el PDeCAT. Farà bé Junts per Catalunya d’advertir que una part important dels vots que ha obtingut respon al rebuig al fet que el president de la Generalitat pugui ser destituït als despatxos d’un govern espanyol autoritari mitjançant el 155. Igual que és molt important el creixement d’ERC en àrees urbanes castellanoparlants que poc té a veure amb l’eix identitari, però que és un rebuig a l’statu quo. Des de posicions d’esquerres, cert, però essencialment aquest vot metropolità vol l’apoderament que suposa una majoria parlamentària com l’independentista disposada a aprovar lleis com ara la de la pobresa energètica, l’emergència habitacional, el canvi climàtic, l’impost bancari, etc., fins i tot contra poders com ara els que representen el govern del PP a Madrid o el Tribunal Constitucional. No entendre això és el que ha portat els comuns a la irrellevància política. Si l’independentisme fa bé aquesta lectura i conrea aquest apoderament, auguro encara futurs creixements que forjaran la majoria independentista definitiva.