Les gracietes

Costa molt de dilucidar les notícies reals de les falses, les que són veritables de les que són mentides. Amb un mínim de versemblança, els dos nivells es confonen. Vivim en aquest món de desconfiança o de confiança extrema, depèn de com ho vulguem observar. Res no ens sembla autèntic o, a la inversa, pensem que tot té una possibilitat de ser cert. Hi ha entitats internacionals que preveuen que l’any 2020 seran falses la meitat de les notícies que rebrem, però a mi em sembla que el càlcul és erroni, almenys en el país en què vivim. Aquests últims mesos han costat tant de distingir que ens hem vist empesos per una espiral paranoica que, entre tots, hem anat engrandint. Les targetes censals que inflaven el cens, la possibilitat d’un recompte matusser que ens desguarnia davant el frau electoral, les crides a dibuixar un llaç groc a la papereta, les sol·licituds urgents per donar sang a Sant Joan de Déu. Interessades, vomitives, temoroses, ingènues o amb mala fe, les mentides ens han envaït, sense comptar, és clar, les directament relacionades amb maniobres polítiques, com aquell llibre “de text” que Ciutadans va exhibir al Congrés i que no era de text, o com els bombers de Vic que penjaven una estelada i que, en realitat, l’estaven despenjant. I sense comptar, tu diràs, amb els muntatges fotogràfics i les informacions fidedignes (“m’ho acaba de dir un cosí del meu cunyat!”) que no ho eren.

Hi ha una variant de les fake news, però, que no responen a la idea d’enganyar sinó que es fonamenten en l’afany de pertorbar la realitat, justament perquè són possibles. No són falses notícies, però ens adverteixen de la capacitat d’alguns per convertir-les en possibilitats certes a partir de la creació d’una entelèquia. El cas d’aquesta suposada regió que ha tingut tant de rebombori parteix de la base de ridiculitzar el dret d’autodeterminació a partir d’una reductio ad absurdum que oblida, entre d’altres, arguments tan sòlids com l’autèntic resultat de les eleccions. Alerta, doncs, amb les gracietes.