En perill

Enguany han tornat sensacions i sentiments que creiem superats i reservats a ocupar pàgines d’una història que no s’havia de repetir mai més. Festes de Cap d’Any allunyats de casa, separats dels éssers estimats, amb aquella tristor perenne que –en el fons– hom sap que potser no marxarà mai.

Les famílies de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, d’una banda, i Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, d’una altra banda, tornen a experimentar, en ple segle XXI, les mateixes emocions que tants milers de famílies van haver d’entomar any rere any a partir de 1939. Aleshores, com avui, els moments més durs eren sempre els de les festes de Cap d’Any. Aixecar les copes en una terra llunyana, amb les absències dels familiars represaliats punxant els cors sense clemència, amb l’esperança d’una justícia real que fos capaç de posar fi a la repressió, l’empresonament i l’exili.

Qui ens ho havia de dir que rebríem el 2018 amb el retorn d’aquelles sensacions mai no oblidades però ja desades al calaix de la història de tantes famílies? L’Estat ha desfermat una repressió que encara està escalfant motors. La independència fallida del 27 d’octubre ens ha deixat en mans d’un Estat que no té cap intenció d’aixecar el peu del coll de Catalunya. Es preparen centenars de noves imputacions, amb penes de fins a 30 anys per delictes inexistents. L’autogovern romandrà suspès amb una intervenció econòmica que controlarà cada despesa, cada factura, cada pagament. La cultura patirà l’aplicació sibil·lina d’una normativa tributària dissenyada per destruir les indústries culturals catalanes. L’escola catalana ja està tocada de mort amb una eina molt poderosa: la por, que fa que molts mestres i professors se sentin amenaçats per demandes potencials per delictes d’odi i adoctrinament. Estem en perill, i ho estarem mentre siguem una autonomia espanyola.