Una eina útil

Any 1980. Max Cahner, aleshores conseller de Cultura de la Generalitat, creà una comissió per seleccionar una composició d’Els segadors per a l’himne nacional de Catalunya. La versió coral escollida fou la de Josep Viader. Més tard va aparèixer al DOGC la partitura d’harmonització per a veus mixtes. Des de llavors és la melodia oficial.

S’ha publicat un llibre que recull música escrita o harmonitzada pel mestre Josep Viader, i ha estat presentat en un concert de la Polifònica de Girona. L’actual director, Martí Peraferrer, en conjunció amb persones que varen estar-hi lligades, s’ha encarregat de posar en solfa –mai més ben dit– l’univers coral que ens ha deixat el Mestre –sempre se l’anomenava així–. Fins i tot als profans en la matèria ens és senzill entendre el sentit d’aquesta música. No es tracta de grans floritures ni passatges de difícil interpretació. Viader va atendre, per damunt de tot, les necessitats de l’entorn en què es trobava, dotant-lo d’harmonitzacions que posessin a l’abast de corals i d’intèrprets aquelles melodies tradicionals, modals, consuetudinàries, que sovint serveixen per a multitud d’actes i recitals, i els donà partitures que establien normes apropiades a l’hora de cantar-les.

Juntament amb versions de tonades populars, també en trobem de collita pròpia, i és en la varietat de temes que s’entén la voluntat del Mestre de servir de referència a l’hora d’engegar cançons corals, evitant que una carrincloneria barroera trossegés harmonies que tots solem tenir al cervell però que sovint s’interpretaven de qualsevol manera.

Aquest llibre és un recull, molt ben lligat i editat, de composicions de veus a cappella, iguals o mixtes, música d’autor, veus mixtes amb acompanyament i cànons. Hi són presents les cançons marineres, les del culte a l’amistat, a les il·lusions, les nadalenques, les que sonen en els focs de camp, les cançons sacres, psalms, himnes i al·leluies, però també sardanes, havaneres, valsets, i moltes altres composicions que durant anys ens han servit per agermanar-nos en multitud de circumstàncies. Aquelles persones que tinguin el deure o el plaer de dirigir un cor, per humil que sigui, posseiran ara una eina molt útil per harmonitzar les veus i treure’n un resultat escaient.

Josep Viader va ser prolífic en la música que componia, i incansable en la direcció. En començar un concert, la primera peça solia rebre aplaudiments de compliment, però en la segona el públic ja esclatava en una gran ovació. Llavors, ell es girava de cara al cor i es posava discretament dos dits a la butxaca de l’infern de l’americana. Volia dir: “Ja els tenim a la butxaca!” Era una manera de donar confiança als cantaires!