La primera presidenta

El 21-D Inés Arrimadas es va convertir en la primera dona que guanya unes eleccions al Parlament de Catalunya. “M’agradaria reunir-me amb Arrimadas, que és qui ha guanyat”, deia M. Rajoy en la primera compareixença després dels comicis. Però el primer que va fer el president del govern espanyol va ser reunir-se a La Moncloa amb Albert Rivera, el mascle alfa de Ciutadans. Això passava després que Arrimadas considerés masclista un gag del programa de TV3 Polònia en què apareixia com a titella d’un Rivera ventríloc. Jo no sé qui és el ventríloc de qui, si Arrimadas de Rivera, Rivera d’Arrimadas o Rajoy de Rivera, però es constata el pitjor dels sucursalismes. Ja sé que la voluntat ulterior és menystenir el bloc independentista, veritable vencedor del 21-D, però pel camí, entre Rajoy i Rivera, menyspreen la guanyadora de les eleccions a Catalunya i alimenten l’estereotip masclista que Arrimadas volia combatre.

Em deia un polític català poc abans de les darreres eleccions, quan li preguntava quina candidatura considerava més feminista, que Arrimadas encapçalava la llista electoral d’un partit que representa valors masclistes.

Sigui com vulgui, Arrimadas no serà la primera presidenta de la Generalitat. Tanmateix, si l’estratègia involucionista antidemocràtica recalcitrant espanyolista de M. Rajoy i el seu titella, el rei Felip VI, persevera i no es pot restituir el govern legítim –malgrat que aquesta és la voluntat popular majoritària expressada a les urnes no fa ni dues setmanes–, dels escons de l’independentisme en podria sortir per fi una presidenta i reparar així aquest greuge històric al nostre país.

No, no compto la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, com a presidenta de la Generalitat del 155, perquè la Generalitat intervinguda no és pas la Generalitat, és només una Generalitat titella, i el que és segur és que l’únic ventríloc dels catalans són les urnes.