En Joanet Capdestopes

Una de les gurus de l’ordre, Marie Kondo, assegura en el seu llibre –que ha estat un autèntic èxit de vendes– que només guardis a casa allò que et faci realment feliç. Parla de llençar el que ja no et posis o ja no t’agradi, que en donis les gràcies i te n’acomiadis. El capítol dels llibres és un dels més polèmics perquè assegura que només et quedis els que han significat alguna cosa o penses que en algun moment podràs recomanar a algú. Un dia d’aquests, fent endreça (la guru de l’ordre també afirma que la casa dels pares no es pot convertir en el teu museu dels records), em va caure a les mans En Joanet Capdestopes i l’indi invisible, de la sèrie blava de la col·lecció del Vaixell de Vapor. Aquella amb la qual molts vam créixer i anaves passant de nivell (blanca, blava, taronja i vermella) a mesura que anaves complint anys, cursos i més ganes de llegir, amb una acurada col·lecció que combinava autors estrangers i catalans. Diria que a l’escola de primària on anàvem ens en feien comprar un a cada alumne, durant el curs el compartíem i al final cadascú s’enduia a casa el que havia comprat. L’objectiu era que agaféssim el gust per la lectura i anéssim construint la nostra petita col·lecció de llibres. Durant unes setmanes he estat llegint en veu alta (davant de quatre ullets que escoltaven encuriosits) les aventures d’en Joanet, de l’indi invisible, un cavall volador i un bosc encantat. Fa tot just uns dies acabàvem l’últim capítol. Potser hi ha molts passatges del llibre que no han acabat d’entendre, però el fet que hagin pogut estar atents a un llibre, sense cap tecnologia pel mig (amb una generació de nens que neixen amb el mòbil sota el braç), ja és una victòria. De moment faré cas a la Marie Kondo i En Joanet Capdestopes i l’indi invisible ocuparà un bon lloc a la nostra biblioteca.