Unitat de criteri

Que no hi ha hagut uni­tat de cri­teri entre la massa de cata­lans que es pre­o­cu­pen del pre­sent de Cata­lu­nya, és un fet. Sols cal sen­tir el que es diu sobre els temes més diver­sos. No hi ha dubte que no tan sols no hi ha una­ni­mi­tat de cri­teri, sinó tam­poc d’acció. Sen­tir par­lar dels últims fets i de la situ­ació actual, fa por. Ni un bri d’una­ni­mi­tat. Si els actors són tre­ba­lla­dors rurals, d’una plan­ti­lla fabril o d’una ofi­cina, banc o ser­vei públic, és igual. Tant se val que siguin mem­bres de par­tit o no, o que ocu­pin o hagin ocu­pat càrrecs públics: el des­con­cert és el mateix. Ni la tan reme­nada dis­ci­plina de par­tit és capaç d’uni­fi­car, almenys els prin­ci­pis fona­men­tals de la tendència política a què alguns per­ta­nyen, o si més no, el par­tit que s’acosta més –no massa– a la seva manera de pen­sar, és capaç d’acon­se­guir si més no de mani­fes­tar-se d’acord amb els fona­ments polítics que defensa el seu par­tit. Si hom té o ha tin­gut res­pon­sa­bi­li­tats polítiques, intervé i en aca­bar ha d’absen­tar-se, tot just arriba al límit de la distància sonora de la con­versa, ja li cri­ti­quen el par­la­ment, i si ha tin­gut un càrrec ben retribuït, lla­vors l’enveja con­ver­tida en xer­rera fa estralls. No se salva ningú. Als enter­ra­ments, de dos en dos el pen­ti­nen i a les rot­lla­nes de la sor­tida, més per la por que cir­cu­lin els comen­ta­ris amb autor que altra cosa, fa pru­dents els “polítics” d’anar per casa. Les con­ver­ses del tema entre tres o qua­tre amics ver­ta­ders les guar­den per a l’excursió, la par­tida de mani­lla o de pòquer o el dinar men­sual que cele­bren sense família. Són llocs d’efec­tes bui­da­dors.

He de dir que, escar­men­tat i denun­ciat algu­nes vega­des, m’he tor­nat pru­dent, però no massa. Amb les notícies dels empre­so­nats i exi­li­ats, ha exis­tit prudència en els comen­ta­ris que s’està aca­bant en bona part. Els per­ju­di­cats, pen­sin el que vul­guin, han de ser pru­dents. En Puig­de­mont fa patir bo i tre­pit­jant la rat­lla, com si fos invul­ne­ra­ble. Cata­lu­nya, hi varen haver moments que res­tava con­vençuda d’haver tro­bat el seu home. Els líders repu­bli­cans hague­ren d’adme­tre que amb joven­tut, experiència adqui­rida en una etapa vis­cuda acce­le­ra­da­ment, visió pre­cisa i encer­tada dels pro­ble­mes, un dis­curs bri­llant i jove –molt impor­tant!– i una sim­pa­tia que rodeja el seu par­lar i acti­tud, varen fer que els seus com­pe­ti­dors polítics s’afe­gis­sin al seu dis­curs. Fals! Cai­gut en desgràcia per les inter­pre­ta­ci­ons que han fet govern, justícia, ali­ats, algun mitjà i el grup polític amb qui havia pac­tat el per­ve­nir repu­blicà de la nos­tra terra, s’ha de reconèixer que en aquest moment sols li resta la família, els amics –no tots–, una part del que queda del par­tit i poc més. La per­sona líder del grup repu­blicà, amb la que ho com­partí tot, s’ha allu­nyat i, si acon­se­gueix l’excar­ce­ració, pretén la pre­sidència i dona per aca­bat en Puig­de­mont. És injust i trist. Està vist que hau­ria anat molt millor no sor­tir de Cata­lu­nya. No està aca­bat, però si retorna aviat, veurà que la con­fiança i l’amis­tat política no exis­tei­xen. És ben clar.