Més de mil anys d'art català

Convidar és un gest molt habitual a les nostres vides. Acostumem a convidar la família, els amics, al voltant d'una taula, per celebrar determinades festes i per compartir esdeveniments. Convidar és incitar a la trobada. És aquest el sentit de la mostra que es pot veure al Museu d'Art de Catalunya fins al dia 11 d'abril. Aquesta institució museística conserva un important patrimoni. L'ha volgut incrementar, però, amb altres obres mestres, pertanyents a col·leccions privades, museus catalans, europeus i americans i, sobretot, al patrimoni eclesiàstic, per poder fer un recorregut força complet per la història de l'art català des de l'edat mitjana fins a la contemporaneïtat: romànic, gòtic, renaixement, barroc, segle XIX i els tres primers decennis del segle XX. Aquestes obres, algunes de les quals es troben encara avui dia al seu lloc d'origen, mentre d'altres retornen temporalment al país, atès que, per circumstàncies diverses, es troben actualment fora de les nostres fronteres, són els «convidats d'honor» del museu, amb motiu del 75è aniversari de la seva creació.

Aquesta ambiciosa mostra, que permet establir un diàleg amb les col·leccions del MNAC, oferint una visió singular i irrepetible del millor de la història de l'art català, és la primera activitat programada per commemorar l'efemèride.

A banda de gaudir d'aquesta mostra, aquesta celebració és una bona ocasió per repassar la història de la institució que l'acull. Reinaugurat molt recentment, l'any 2004, la seva història és encara poc coneguda. La desamortització de Mendizábal comportà un fort abandonament i deteriorament del patrimoni arqueològic i artístic, un patrimoni que, a partir de la Renaixença, es començà a recuperar. Gràcies a la creació, l'any 1907, de la Junta de Museus, es va poder desplegar una activitat ingent que donà com a fruits, entre d'altres, la descoberta de les pintures romàniques a les esglésies del Pirineu. Per evitar que aquests conjunts murals acabessin a l'estranger, la Junta de Museus portà a terme una campanya de salvaguarda que comportà la col·locació d'aquestes pintures al Museu d'Art i Arqueologia del Parc de la Ciutadella.

Amb motiu de l'Exposició Internacional de l'any 1929, s'urbanitzà la muntanya de Montjuïc i es construí el Palau Nacional. Un cop conclòs aquest esdeveniment, aquest edifici es destinà a acollir el Museu Nacional, traslladant-hi les col·leccions del Parc de la Ciutadella. A aquest patrimoni s'hi afegí sobretot la compra de la col·lecció de Lluís Plandiura, integrada per gairebé dues mil obres.

A causa dels Fets d'Octubre, el Museu d'Art de Catalunya s'inaugurà dues vegades en poc temps: el 7 d'octubre i l'11 de novembre de l'any 1934. Durant la Guerra Civil ingressaren al museu obres de particulars requisades i dipositades pels seus propietaris. Moltes d'aquestes obres foren traslladades a Olot per preservar-les dels bombardeigs. Conclosa la guerra, les obres van tornar a Barcelona i es van dividir en dues col·leccions: les medievals, renaixentistes i barroques tornaren al Palau Nacional i les dels segles XIX i XX, al Palau de la Ciutadella, on s'inaugurà l'any 1945 el Museu d'Art Modern.

Després de la guerra, els museus d'art passaren a dependre de l'Ajuntament de Barcelona, molts anys sota la direcció de Joan Ainaud de Lasarte, qui fou també responsable de la col·lecció d'art romànic. Després d'un llarg procés de remodelació del Palau Nacional per part de l'arquitecta italiana Gae Aulenti, el nou museu s'obrí en tres fases: el 1995, la secció d'art romànic; el 1997, la d'art gòtic. Finalment, l'any 2004 s'inaugurà de forma completa el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

L'antic Museu d'Art de Catalunya, la institució que tant per les seves col·leccions com per la seva ubicació –ja aleshores al Palau Nacional de Montjuïc– es troba a l'origen del Museu Nacional d'Art de Catalunya, ja tenia com a funció conservar, investigar i difondre el nostre patrimoni artístic i explicar, a través de les seves col·leccions, més de mil anys d'art català. Les velles ambicions i els vells objectius es poden treballar avui amb altres recursos i potencialitats.