L’1-O vist en perspectiva

Això d’aturar-nos un moment i mirar amb la serenor que només et dona el temps què ha passat en els darrers mesos és un exercici que hauríem de fer més sovint. Reviure, dimarts al vespre, els fets de l’1 d’octubre a través del Sense ficció que ens va oferir la nostra televisió pública, aquesta TV3 que ara ens volen ofegar, no va ser només fer aflorar emocions. La perspectiva d’aquests tres mesos fa més gran la gesta i accentua la gravetat de la repressió policial. Les imatges parlen per si soles, el so de les armes disparant pilotes de goma talla la respiració i la impunitat en què ha quedat tot plegat fa disparar el baròmetre de la indignació, més quan no fa ni una setmana que ens hem hagut d’empassar els arguments d’un Tribunal Suprem justificant l’injustificable i mantenint el vicepresident a la presó com a responsable de les actituds violentes d’aquell dia, ordenades des del govern del PP.

Però, més enllà de retratar què va passar aquell dia, el documental realça l’actiu més preuat en tota aquesta revolució, que és la unió de la gent del carrer, el sentiment i l’orgull d’un poble que no s’arronsa davant l’amenaça perquè s’hi juga la dignitat. El referèndum el van organitzar els polítics però el van defensar els ciutadans. I de quina manera! Ara, amb el record d’aquell dia tatuat per sempre i amb el resultat a favor d’unes altres urnes, imposades, que no han fet més que ratificar el mateix anhel, és hora d’anar per feina. Els polítics que facin política, que trobin la manera d’entendre’s i les fórmules necessàries per tirar endavant el mandat del poble que permeti aixecar el 155 i consolidar un govern per als propers quatre anys. Als ciutadans els toca avivar la força que els va fer invencibles aquell 1 d’octubre. La feina no és només no oblidar què va passar sinó recordar que els carrers continuen sent nostres i que l’obligació com a poble és seguir omplint-los mentre hi hagi empresonats o exiliats. Defallir ara no és una opció.