A la tres
El què i el com
“No entenc a què treu cap tanta discussió sobre què hem de fer a partir d’ara. Anar fent, no?
Ara està de moda entre periodistes, especialistes, articulistes i tertulians (que no sempre són la mateixa cosa) dir que la gran incògnita d’aquesta legislatura vinent, i de la qual depenen tantes coses, és saber què farà el nou govern, si optarà per la unilateralitat, la bilateralitat o ves a saber què. I jo no dic que no sigui important; perquè ho és, i molt. Però només els voldria recordar una cosa: i és que aquestes eleccions, les del 21-D, no es van pas fer perquè el govern català ho volgués, sinó perquè les va convocar Rajoy en aplicació del famós article 155. I que si els partits independentistes hi van concórrer, i hi van concórrer amb il·lusió (que deia aquell), va ser no pas perquè tinguessin un gran programa electoral, nou de trinca i amb grans novetats; sinó que hi van concórrer amb un únic objectiu: evitar que el 155 liquidés les institucions catalanes i que desapareguéssim del mapa. Aquest va ser el gran objectiu per a les formacions independentistes del 21-D: salvar les institucions, impedir que el tripartit del 155 aniquilés la immersió lingüística, per posar un exemple, i revalidar el govern que Madrid va destituir per decret. I això és el que va passar fa quatre dies, que la suma va sumar i que el govern espanyol ara ja no té cap excusa per continuar aplicant el 155. Per això ara, un cop guanyades les eleccions i salvades les institucions, el full de ruta del govern no pot ser diferent del que ja tenia el govern anterior, que és el de “nosaltres anem passant” si no hi ha cap proposta política damunt la taula. Vull dir amb tot això que no acabo d’entendre a què treu cap tanta discussió sobre què hem de fer a partir d’ara. Perquè l’objectiu del 21-D no era pas fer cap canvi de rumb; era el que els deia: salvar els mobles o, dit d’una altra manera, impedir que el 155 fos permanent. Una altra cosa és que, vista l’experiència d’aquests darrers mesos, i vista la ràbia i el sentiment de venjança amb què actua l’Estat, aquest “nosaltres anem passant” no s’hagi de fer a una altra velocitat. Amb relleus, perspicàcia i amb els mínims danys col·laterals. Però no s’enganyin: el què, el què hem de fer, ja ho vàrem decidir el 2015. Ara, un cop superat l’escull –i no menor–, del que es tracta no és del què sinó del com.