Un relat a mida

Les formacions polítiques partidàries de la unitat d’Espanya saben que aquesta posició requereix arguments que es puguin contraposar als dels partidaris de la independència de Catalunya. Però no en tenen, perquè qualsevol que n’intenten articular s’estavella contra l’evidència de la catalanofòbia que els supura i supera i contra la dependència de l’extracció dels recursos econòmics catalans. Els discursos de final d’any dels presidents autonòmics ho han corroborat fa pocs dies. Per tant, davant l’absència de diàleg i de propostes polítiques convincents que desarmi el sobiranisme, s’ha creat un relat que justifiqui els arguments judicials. És fàcil advertir-ho en l’articulació de motius que fan jutges i fiscals per encausar, detenir, empresonar i retenir els líders polítics de l’independentisme. Si la violència és un pretext indispensable, s’atorga caràcter violent a qualsevol acte multitudinari i qualsevol gest de complicitat. Si el coneixement del català facilita l’amor pel país, es penja a l’escola catalana l’estigma de l’adoctrinament. Si els mitjans públics tenen el mal costum de reflectir el debat social, se’ls ofega igualment. Naturalment, cap d’aquestes accions no és aïllada ni ocasional, sinó sistemàtica: la dicta el sistema i ell mateix incorpora els altaveus necessaris per difondre-la per la via del clientelisme, deixant un rastre que configura una esgarrifosa antologia del periodisme filibuster, el que mai no deixa que la realitat li espatlli un bon titular.