Els Warhol de Facebook

Obro el Facebook i m’emergeixen les fotos d’un eximi poeta, tal que Selene emergint de l’aigua, anava a dir escalenca, però, donada la personalitat de l’atrevit banyista, apujarem el llistó i atribuirem al líquid la condició d’emporità, de més bum-bum literari. El bany va produir-se la setmana passada, és a dir en ple gener, que –per buscar una explicació a la seqüència fotogràfica (n’hauríem gaudit en ple juliol?)– fa fred, o en fa prou per pensar-s’hi abans de perpetrar aital temeritat. És important que un líric, i també prestigiós traductor, aparentment ens deixi constància de la possessió i el volum dels seus botons? O és que, a través de l’exemple, anhela o pretén l’il·lustre escriptor fer-nos banyar hivern i estiu en pro d’una vida aproximadament naturista, amb música vegetariana i lletra esperantista? Astorat, em demano si aquests atreviments encara ens poden costar, Déu no ho vulgui, un disgust... i –prou malament està la sanitat– una picossada a l’hospital de Figueres, Girona o Palamós, que són els que queden més a prop del bressol de Caterina Albert. Que no està la nació per tenir ingressats i fora de joc ningú dels qui els déus han dotat d’especial clarividència, ara que tant ens convenen; en aquesta encesa espera, no hem d’estar ni per brocs ni per banys perquè, posem: ja tindrem president efectiu quan vostès llegeixin això? De més que –i vostès diran el que voldran– però més aviat solem ubicar la pràctica de la lírica al capdamunt de torres ivorenques o al capdavall de misèries populars. Costa d’imaginar Joan Maragall, que precisament va escriure Les minves de gener (deixen l’aigua soma), o Pere Gimferrer, a) banyant-se al mar; b) en públic; c) en ple hivern; d) immortalitzant-ho, i e) publicant els daguerreotips. Ja sabem que el món avança que és una barbaritat i que de Maragall ja fa més d’un segle i que Gimferrer sembla haver estat compare del rector de Vallfogona; però, i Josep Tero o Enric Casasses, modern i semiescalenc, es banyen per les dites minves? Sense Facebook o similars no en parlaríem pas, d’aquest bany, ni de cap dels minuts de warholiana glòria amb què ens obsequiem els amics virtuals. Posarem molta palla a l’esquella de l’estupefacció i, de bona jeia, procurarem veure mig ple el got d’aquestes mines d’entreteniments encara que siguin indestriables d’una sideral pèrdua de temps. Goita: diu que ara venen garoinades i calçotades; a veure com està la llista de restaurants que fan carn d’olla? Ostres, el fake de la marihuana que els escolans van posar al Botafumeiro!