Tribuna
La confabulació d’Amat
Jordi Amat. Erudit, lector voraç, historiador amateur i productiu com pocs. El seu món és del diàleg Catalunya-Espanya. Agrada a Zarzalejos, a Sánchez-Cuenca, als seus companys de La Vanguardia i a més d’un sobiranista. També posa nerviós a d’altres. És dels que enyoren sense descans el-retorn-a-la-normalitat. Com els amics de Parlem, ara desapareguts. Com els amics del PSc, que ara votaran el candidat de Cs a presidir el Parlament. Val a dir que amb aquests antecedents anava amb molta prevenció abans de llegir el seu darrer treball. I celebro haver-me equivocat. És un gran llibre.
El pamflet en qüestió vol fer una cosa però n’acaba fent d’altres. Diu voler desmuntar la culpa inicial de la sentència de juliol del 2010, la de l’inici-de-tot-plegat. I el que fa és canviar-ne l’accent, que ell situa l’any 1978. Tant se val. Quan entens que la història mai té un únic fil conductor, que l’autor n’hi vulgui donar un no desmereix les troballes del llibre. I aquest presenta uns patrons curiosos. D’entrada, Amat és un amant dels qualificatius (la màfia d’ETA, Mas el vanitós ferit). Això crea un efecte paradoxal: donar un missatge moderadíssim amb adjectius carregadíssims i girs narratius accelerats i efectistes. Per a mostra el títol: La confabulació dels irresponsables. Anem ara amb el contingut. Dels meus subratllats, transcric: el nacionalisme espanyol ara sí ha sortit de la caverna. Això representa la degradació del sistema. El diàleg és mentida. Salvaguardar la supervivència encara que sigui a cost del sistema mateix. Si s’aconsegueix celebrar el referèndum naixerà un nou demos. L’estat ha perdut i respon amb ira. Jordis presos polítics. Un sistema corcat per la corrupció i el partidisme...
Tanmateix, després venen els qualificatius. El Pacte del Tinell va ser un error. La reforma estatutària va ser un error. El federalisme asimètric de Maragall fou un error. I després els girs: l’ofensiva nacionalista d’Aznar, potent i abrasadora, és un fet. El poder absolut del tribunal constitucional és un fet. El partidisme que impregna tots els òrgans de l’estat és un fet. El jacobinisme institucionalitzat és un altre fet. Realpolitik per a uns. Valoració moral per als altres. A Amat li passa el que passa a molts catalans: posats a criticar, sempre surt més a compte criticar els que t’escolten. Ja m’entenen. Fet que es tradueix en la màxima: ser dur amb els febles i feble amb els forts.
I en l’entramat, aquesta obsessió marca de la casa per repartir culpes equitativament. No fos cas. I com si fos possible. Les preguntes que no respon són precisament les del títol: Qui es confabula? És una o són dues les confabulacions? Qui són els irresponsables? Com es reparteix la irresponsabilitat? La resposta la trobaran en el vent. O en l’equidistància. Mentrestant, escriu, l’onada d’indignació emocional va fent forat en els partidaris de la tercera via. I alguns que ho celebrem. Almenys, com en el text de Shakespeare, si ens punxen, que hi surti sang.