Puigdemont, la seva por

Un estat tan vertical com l’espanyol té dificultats per entendre moviments polítics molt ancorats en la base, com l’independentisme català. Per això han considerat sempre que el més important era escapçar les elits polítiques catalanes, abans que concedir criteri, determinació i ciutadania als que es manifestaven i votaven, any rere any, contra els efectes de la sentència del Constitucional que va destruir l’Estatut i, de passada, la voluntat popular. Van creure, successivament, que liquidant la família Pujol, Artur Mas o –ara– Carles Puigdemont n’hi havia prou per retornar Catalunya al rang de comunitat autònoma de règim comú. I no.

No només això. Puigdemont significa una amenaça superior a la dels seus antecessors perquè és el president posterior a la internacionalització del conflicte català. És el responsable polític últim del ridícul dels serveis secrets espanyols abans de l’1 d’octubre i, indirectament, l’impulsor de la difusió –catastròfica, en termes d’imatge– de la brutalitat policial que va deixar la Marca España al nivell de l’Spain is different del franquisme de toros, platja i sangria. Un cop més, Espanya s’ha enfrontat a la gent i per aquesta via ha tornat a ser el país de la Guàrdia Civil.

Per tot plegat, Espanya ha posat la diana, un cop més, en un sol home, amb l’esperança de convertir-lo en un home sol. I aquí ha tornat a demostrar la seva incomprensió profunda del conflicte català, basat en lideratges molt compartits. Puigdemont és la legitimitat i la resistència i s’ha guanyat la investidura per això. Però la seva hipotètica desaparició política –forçada des de Madrid i al marge de les urnes– no implicaria res més que un relleu en aquesta cursa històrica que algun dia desembocarà en una solució democràtica per a la societat catalana. No entenen que els polítics del catalanisme obeeixin els seus votants abans que les ordres que arriben de Madrid. I per això, com diu Ernest Maragall, ens poden derrotar, però mai guanyar-nos.