Any Fabra

Em trobo en Joaquim Arenas i Sampera, i em diu que avui, 27 de gener, fa anys. Vuitanta. “El dia de l’entrada de les tropes de Franco a Mataró?” “Tenia un any quan el fet es va produir”. Joaquim Arenas, l’autor efectiu de les lleis de normalització lingüística impulsades pels governs de Jordi Pujol de les quals encara vivim i que són aquelles que alguns partits polítics i alguns professors universitaris voldrien derogar, va ser el meu segon mestre de català. No em canso mai de recordar-ho ni de repetir-ho. L’havia precedit en la funció pedagògica el senyor Manuel Clariana, que havia començat fent classes de català mig clandestines en un local protegit pels escolapis, fins que al final els mateixos escolapis el van contractar perquè ens impartís la matèria als alumnes, en horari escolar. Jo, que havia assistit a les classes clandestines primer per imperatiu patern i després perquè m’agradaven, em vaig trobar un dia el senyor Clariana a l’aula. L’assistència a les seves classes era obligatòria, però com que no puntuaven als exàmens, diguem que els alumnes ens les vam prendre amb una certa barrila i amb una certa crueltat cap al professor. El senyor Clariana va claudicar, però la voluntat escolàpia es va mantenir ferma, i és així com el curs següent vam tenir de professor Joaquim Arenas, més jove i més resistent. “L’oïda és un sentit”, ens dictava perquè aprenguéssim a situar les dièresis. “L’àvia tenia una gàbia plena d’aviram”, per estar atents a les “v” i a les esdrúixoles. “Aviram? Què vol dir aviram?” Ho ignoràvem no perquè fóssim nens de ciutat sinó perquè estàvem obligatòriament escolaritzats en castellà. “El pare i la mare...” I escrivíem “el pare y la mare”. Les y se’ns escapaven pertot. O “la mara”: ¿que no acabaven en a, les paraules femenines? El 1968 va ser un Any Fabra, i ens va dur a Barcelona, a visitar una exposició commemorativa. “On era?”, li pregunto perquè no sé situar el lloc. “A l’Institut d’Estudis Catalans”. Tot clandestí o tolerat a mitges: Pompeu Fabra, l’Institut... A Mataró, aquell any, un grup de ciutadans, entre els quals Arenas, va aconseguir que l’Ajuntament dediqués un carrer i un petit monument a Fabra. Avui el monument ha estat desplaçat davant l’enorme i activa biblioteca que duu el nom del filòleg, situada en un barri majoritàriament castellanoparlant on els joves majoritàriament saben parlar en català, i l’escriuen, perquè Joaquim Arenas i Sampera va contribuir a elaborar les lleis que ho han fet possible.

Ens trobem en un altre Any Fabra. Coincideix amb la discussió sobre el model educatiu català, que vol dir les ganes que alguns tenen d’eliminar-lo. Massa català, també a les Illes o a València. Ai, els 27 de gener! Per quants anys, Joaquim Arenas?