Matèria blava

No sé si vull voler tornar al blau, com li passa al Poeta Halley. La funda elèctrica del mòbil, l’encenedor blau zel, el raspall de dents turquesa, el collaret nou de flors i el cop al turmell amb la cantonada del tatami m’hi han fet creure. Els teus texans, també. Ja no soc de lila, i tu has deixat de voler ser Samsó. Som de veritat, no tenim filtres, arrisquem en la paraula, l’obra i la missió. Sempre ens faltarà un bull, però no perdem la custòdia de certs fenòmens paranormals que fan equilibris com a la portada de Supertramp. Tinc secrets professionals que només diré quan sigui el moment. No obriré la boca ni que em torturin. Un dia, parlant de bagatel·les, fas un comentari innocent que em desarma. Les teves paraules em disparen cap a l’enigma que salvaguardo sota pany i clau. Callo per fora –resisteixo, mantinc el secret– però per dins quedo embadalida. No crec en Déu ni en la casualitat. Certes sincronies són matèria d’una altra dimensió, d’un espai sideral que no controlo del tot. Apamar el subconscient és entretingut i alhora fa por. Tu hi deus ser d’alguna manera, en la meva regió extravagant i blava. No ho fas amb males arts: no maneges vils subterfugis d’espia barat ni em poses càmeres a l’estudi on escric. Passa de manera natural. Hi ha tanta densitat en aquest lloc entre dos mons que costa endevinar-hi siluetes, però queda clar que hi flueix l’electricitat que ve de la fricció. Soc a la cadira blava del dentista, tanco els ulls, apareix Halley i em diu: “Si les paraules s’atrauen, que s’uneixin entre elles, i a brillar, que són dues síl·labes!”.