Més car

La repressió de l’Estat va aturar l’aplicació de la decisió del Parlament i la República Catalana va quedar desada en un calaix. Això és un fet de la realitat que l’independentisme farà bé de pair, per poder refer-se, recuperar forces i plantejar noves estratègies i terminis. Ara bé, això no vol dir que l’Estat hagi guanyat la partida, ni de bon tros. L’evolució dels esdeveniments ens mostra que la posició espanyola no és tan ferma com pot semblar pel desplegament de repressió política, judicial i mediàtica. La relliscada en la seva pretensió de col·locar Pérez de los Cobos al tribunal europeu que acabarà jutjant –i desfent– tots els abusos autoritaris de l’Estat en relació a Catalunya n’és una bona mostra. Encara més, el nyap jurídic de dur al Tribunal Constitucional la designació de Carles Puigdemont com a candidat a la investidura sembla una reacció gairebé a la desesperada davant el joc del gat i la rata que planteja –i de moment guanya– el president català. Moltes independències al llarg dels darrers 100 anys es van aconseguir fent front a estats i imperis molt poderosos, amb recursos il·limitats, per part de pobles febles, petits i sense gaires suports externs. En tots el casos, el punt d’inflexió va arribar quan el manteniment de l’statu quo va tenir un preu tan elevat que va sortir més a compte negociar una sortida honorable del conflicte. Estem lluny d’això, però hi ha senyals positius. Si l’independentisme ha de gestionar visions diferents de la jugada –fruit de la diversitat ideològica del moviment– també l’Estat ha de fer front a lluites internes que desgasten i minven la seva capacitat de fer front a la situació. El clatellot del Consell d’Estat no respon només a consideracions jurídiques, sinó a les guerres intestines entre les faccions que controlen el poder i que no veuen amb bons ulls la gestió de Rajoy i Soraya en relació al conflicte amb Catalunya. Hi ha partit, senyors.