M’ha vingut així

A més d’humiliar-nos ens volen embrutir el pensament. Diuen que busquen Puigdemont als maleters dels cotxes i no al volant o al costat del conductor o al seient del darrere perquè volen que ens imaginem el president de la Generalitat en posició fetal, ridícula i irrespirable. El busquen per les clavegueres perquè el volen a les clavegueres i volen que el visualitzem entre aigües fecals i rosegadors. Hi ha les clavegueres de l’Estat i després hi ha l’Estat a les clavegueres. Molts lletrats, polítics i intel·lectuals tot això ho troben plausible. El rei, també. Ha anat a Davos a dir que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució ha estat exemplar. Buscar als maleters dels cotxes i a les clavegueres un home que ha estat votat per la gent amb tanta quantitat que és l’únic que pot aspirar a la presidència de la Generalitat és, del rei en avall, admirable. Volen embrutir i humiliar els que l’han votat, ciutadans de l’Estat espanyol, per ara i perquè ells mateixos impedeixen que siguin altra cosa. Que no paguen impostos? Que no sostenen el rei? Que no sagnen si els punxen? Que no és el rei, segons la Constitució, àrbitre i pacificador? A Davos va pujar Hans Castorp a visitar un amic malalt i no va tornar a baixar. No ho dic per res. M’ha vingut així. Hi ha llocs malastrucs. Al maleter d’un cotxe Tintín buscava el seu amic Tornassol. Els que l’havien segrestat el duien amagat al seient del darrere. M’ha vingut així perquè com que Puigdemont és a Bèlgica i Tintín era belga, s’han fet paral·lelismes entre l’un i l’altre, tots dos bellugadissos i periodistes. A les pel·lícules, els paracaigudistes cauen en un paller. Busquen Puigdemont, també, en els camps d’aviació petits i grans per si ve volant. Han anat a un que només serveix per tirar-se en paracaigudes. Buscaran pels pallers i per les gàbies dels micos del parc zoològic, veí del Parlament. Al final de To be or not to be, la sàtira de Lubitsch sobre el règim de Hitler, uns aviadors es tiren daltabaix d’un avió volant, sense paracaigudes, perquè Hitler en persona els ho ordena. M’ha vingut així pensant en tants que aplaudixen sense reserves i a cegues les disposicions del govern espanyol, dels jutges i del rei. Lubitsch deia: “Hi ha molts llocs on situar la càmera, però només n’hi ha un.” Una lliçó compositiva que val per al cine, la literatura, la pintura, l’articulisme. Per a la política? Ara no pensava en política. No tot és política. Però, de tots, només n’hi ha un que està en posició de ser president de la Generalitat perquè els votants i el Parlament ho han volgut així.

Si es va poder presentar a les eleccions, per què no pot ser votat president? No comptaven amb aquest resultat. No entenen res, i es pensen que remenant-nos el maleter ens convenceran.