Generació sense nom

Tinc amics i amigues que des de fa un temps –d’això el procés en té la culpa– no paren de bombardejar-me amb missatges al WhatsApp que poc tenen a veure amb qüestions personals, més aviat són fakes que ja havia rebut setmanes abans. Els sobresalts que em donaven fa un temps han estat substituïts per un cert escepticisme –prevenció que ha de tenir qualsevol persona, sobretot si és periodista, davant aquesta mena de missatges–. Però de tant en tant es cola alguna reflexió que et fa parar atenció. Un d’aquests missatges feia una pensada sobre la gent de 50, 60 i 70 anys –jo l’acotaria entre cinquanta molts, seixanta i setanta pocs–, una generació sense nom a la qual el procés ha donat visibilitat i que ha demostrat que és un puntal dinàmic de la societat. Tant com la gent jove.

El jovent també és una categoria que va haver d’inventar-se un nom. Fins a la Segona Guerra Mundial els nois passaven de la calça curta a les responsabilitats matrimonials i el camí de les noies encara era més estret. De nines de drap a la cura de les ninetes del seus ulls. Però el jovent es va reivindicar com un segment de la població amb veu, necessitats i gustos propis. La generació beatle, no obstant, no va saber detectar rebel·lia més enllà dels trenta. El quatre de Liverpool, a l’àlbum Sgt Pepper’s, es veien amb 64 anys com a avis plàcids amb els seus nets als genolls. La generació que va despertar-se com a jove ara s’ha rebel·lat de gran per ells i també pels Vera, Chuck i Dave de la cançó. Són una generació que ja ha entrat en les càbales de les prejubilacions i les jubilacions i s’adona que el somni d’un món millor i més just s’ha quedat a mitges i que mentre hi hagi força cal cridar. Una generació sense nom que clama, no per una vindicació generacional, sinó per defensar drets. Els seus, els dels que tenen davant i els de tots els que venen i vindran a darrere. Jo, que n’acabo de fer 60, no sé què soc. Però sí que tinc clar que encara queda molta feina a fer.