Ja no hi és

Ja no hi és. No sé quin dia ho van fer, ni en quin moment. Sempre em vaig preguntar si seria de bon matí, abans que el carrer d’Aragó s’ompli de trànsit continu, o cap al vespre, quan ja és fosc i el brogit ha escampat; si hi hauria els veïns presents; si rebrien una notificació especificant el dia i l’hora o si preferirien no cerimonialitzar-ho gaire. Em preguntava si algun passavolant s’aturaria encuriosit, si hi hauria increpacions, o aplaudiments, si algun veí trauria el cap per la finestra per escarmentar els operaris. Els operaris? Quants operaris es necessiten per retirar una placa franquista de l’Instituto Nacional de la Vivienda d’aquella façana? Amb una sola persona n’hi hauria prou, o potser normativament cal algú que aguanti l’escala. Els acompanyaria la Policia Municipal? Segurament la retirada va ser d’allò més rutinària, sense parafernàlia ni solemnitat, anant per feina, pim pam, però m’hauria agradat presenciar-ho, perquè aquesta era la meva placa. Cada dia m’hi feia aturar al davant un semàfor. Caldria una festa per cada una de les plaques que es van retirant. S’hauria pogut organitzar una ruta amb els operaris per seguir-los per tota la ciutat. La transcendència, tantes dècades esperant, ho mereixeria. No s’han de treure dissimuladament, ha costat molt aconseguir-ho. És cert que això és només fer saltar la crosta de la superfície, que el franquisme campa cada dia més desacomplexadament desbocat, un fet molt més preocupant, però és tan cert també que treure la crosta no està sent fàcil. A Callosa de Segura, al País Valencià, han necessitat quatre intents per retirar una creu franquista i ho han fet de matinada, enmig de protestes de la Plataforma Ciutadana en Defensa de la Creu amb el suport de la Falange Espanyola que han acabat amb dues detencions. La Generalitat valenciana adduïa que el monument als caiguts incidia visualment de manera negativa en l’entorn de l’església. No era això, però ja no hi és.