“A por ellos”

Tot i que les meves col·laboracions en aquestes pàgines toquen, gairebé sempre, temes locals, quin dubte hi ha que, davant del que vivim actualment, sovint et venen ganes d’escriure alguna catilinària. Es poden respectar les discrepàncies de l’adversari, però la mentida permanent, no. Com el jugador del Barça Luis Suárez que gairebé està sempre en orsai –es pot dir que hi viu–, els governants de Madrid viuen en la mentida constant. Com es pot dir que el president Puigdemont i els Jordis i altres són incitadors a la violència i al desordre? Aquests senyors han assumit la voluntat del poble expressada durant les manifestacions de la Diada i l’han fet seva. Algun, com l’Artur Mas, en els inicis, per facilitar les coses, va fer un pas al costat i tot. Per primer cop, doncs, estem davant de líders que han seguit el que ha marcat el poble i no a l’inrevés, com havia estat tota la vida. Un poble al qual s’està humiliant constantment. Quina mica de bon rotllo significa el crit de “A por ellos”? Simplement, que hem d’estar sotmesos i prou i si aixequem el cap, canya! Això en el segle XXI és una mica gruixut. Tan gruixut com l’agressivitat constant dels Albiol i Arrimadas de torn. Mira que seria fàcil tenir un mínim respecte institucional al Parlament i emprar la llengua pròpia del país. Ni que fos només per aparentar. Doncs no. La senyora esmentada, cada vegada que parla en castellà davant la Cambra, fa una manifestació implícita de prepotència recordant-nos que no som res. Les seves argumentacions tenen una bilis que és com un iva, un valor afegit inseparable. Estem, evidentment, en un atzucac. Per sortir del 155 hem de ser bons nois, però si, després, volem sacsejar alguna cosa la Constitució no empara res. És sagrada. Intocable. Topem contra una paret d’un carrer sense sortida. Ens hem donat una llei i ens hi hem quedat presos. Les lleis fan els homes o els homes són els que fan les lleis? Hi ha uns drets humans que són el punt de partida per a qualsevol formulació posterior de lleis. Els catalans som diferents de l’altra gent i no els podem exercir? Dona la sensació que l’actitud dels centralistes va orientada cap a anar exacerbant els ànims cada vegada més a fi que, al final, hi hagi algú que perdi el estreps i faci algun acte violent que justifiqui la violència contrària definitiva, l’“a por ellos”. S’ha dit que no hi ha hagut mai cap independència sense violència. I aquest pretès axioma pesa fatídicament sobre el nostre cap. Fatídicament perquè, a l’àmbit europeu, la majoria d’estats tenen les seves misèries a amagar i no poden sortir a donar la cara noblement per imposar vies de diàleg com a mètode adient. És trist constatar-ho, i més encara al segle XXI en el qual teníem posades tantes esperances. Estem on érem. Quina pena!