Periodisme indecent

La causa de Catalunya ha ocupat intensivament aquests darrers mesos l’agenda informativa catalana, espanyola i internacional. Fets excepcionals com l’anunci i la celebració de l’1-O, la repressió policial i judicial de l’Estat, les dues declaracions d’independència, l’aplicació del 155, la presó i l’exili dels líders independentistes, les eleccions del 21-D i ara la investidura del president han situat Catalunya en el cor de l’actualitat política.

La tensió generada per un conflicte tan prolongat i complex com l’existent entre Catalunya i Espanya ha estat un regal per als mitjans de comunicació, però també una prova de foc per al periodisme. Quan el moviment independentista català posa en qüestió l’statu quo del règim del 78 i planteja una alternativa rupturista, els mitjans de comunicació es veuen obligats a adoptar una línia editorial pròpia davant del conflicte. Quins són els límits ètics que el bon periodisme reclama d’un mitjà i d’uns professionals en situacions com aquesta?

Els estàndards internacionals de l’ètica periodística recomanats per exemple per l’EJN (Ethical Journalism Network), una organització d’una seixantena de col.lectius de periodistes i editors d’arreu del món, estableixen cinc principis bàsics per avaluar la qualitat informativa. Són aquests: 1. Veritat i precisió. 2. Independència. 3. Equitat i imparcialitat. 4. Humanitat. 5. Responsabilitat.

Una de les més amargues constatacions que els periodistes – i els ciutadans –hem viscut en els moments més crítics del conflicte Catalunya-Espanya ha estat la perversió d’un cert periodisme polític, especialment l’imperant a Madrid i, per extensió, bona part del periodisme espanyol. El to, el tractament i la interpretació dels esdeveniments relacionats amb el procés per part dels grans mitjans de Madrid, salvades algunes honorables excepcions, han menystingut els cinc principis ètics mencionats.

Un exercici exemplar – que aquí òbviament no puc fer – seria analitzar en aquest sentit portades, editorials, informacions i columnes d’opinió dels quatre grans diaris de Madrid en relació als fets, les institucions, les entitats i els actors principals del procés i comprovar fins a quin punt la informació i l’opinió responien a la veritat, si observaven una certa equitat i imparcialitat, si adoptaven una actitud responsable i si mantenien la independència editorial. Independència editorial? Amb matisos d’escassa importància, sembla inqüestionable que els quatre grans diaris de Madrid han practicat un periodisme servil al dictat del govern de Rajoy i del bloc del 155.

L’estrena del film The post (Los archivos del Pentágono), de Steven Spielberg, corrobora un cop més l’abisme que separa el periodisme hispànic del model anglosaxó i nord-americà: mentre a Washington els grans diaris feien trontollar governs –i avui fan anar de corcoll el president Trump–, a Madrid la gran premsa de paper, digital i audiovisual s’ha convertit en un braç de la governació de l’Estat i en la defensora a ultrança d’una “innegociable” unitat de la “nació espanyola”.

Ara bé, encara hi ha un altre principi de l’ètica periodística que els estàndards internacionals exigeixen: la humanitat. Què volen dir amb una expressió tan noble? És una actitud com la que descriu el filòsof israelià Avishai Margalit a la seva obra La societat decent i que citava l’amic Xavier Antich en un dels seus articles lluminosos sobre la “indecència” de l’Estat espanyol envers els líders independentistes. Margalit entén aquest tipus de societat com aquella en què “les institucions no humilien les persones”.

Doncs bé, la institució que podem anomenar “la gran premsa de Madrid” ha practicat sovint un periodisme polític inhumà amb relació a les persones, els col·lectius i les accions pacífiques del moviment independentista català. Més ben dit, ha practicat un periodisme indecent, humiliant. A voltes cruel. Molt sovint, sobretot en els moments més crítics, ha utilitzat en portades i editorials, en butlletins i tertúlies, en cròniques i columnes d’opinió, les armes de l’insult i de la injúria, del menyspreu i del descrèdit, del sarcasme i de la paròdia, en fi, de la violència retòrica i de la prepotència verbal, contra els actors i les opcions dels ciutadans que no combreguem amb la dictadura del 155. Molt sovint – i les hemeroteques i els historiadors s’encarregaran de rememorar-ne la perversió – la institució periodística més representativa del regne d’Espanya ha concentrat el seu poder per humiliar els milions de dissidents de la unitat de destí.