La fi de la ficció

Ara de debò, i fora bromes. El dia 1 d’octubre vam anar a votar sabent que aquell referèndum no era ni podria ser vinculant. Ho vam fer per demostrar força, per sumar-nos, i també per dignitat, quan la policia va actuar amb violència. A partir d’aquell dia, i més tard amb les frustrades declaracions d’independència, frustrades perquè no eren possibles entre altres motius perquè les sumes no donaven, va venir la destrossa: els Jordis, el vicepresident Oriol Junqueras i alguns consellers a la presó; la mesa del Parlament encausada, el president i uns altres consellers a l’exili... L’Estat també va demostrar força, també va fer sumes amb els partits constitucionalistes. En aplicació de l’article 155 de la Constitució que va deixar la Generalitat en res i presidida per Mariano Rajoy, vam anar a les eleccions del 21 de desembre. Hi va concórrer un partit nou o seminou: Junts Per Catalunya, el del president Puigdemont, exiliat a Brussel·les. Segons l’eslògan, si el votàvem i guanyava, el president tornaria. Una altra ficció. Tots sabíem que el retorn no seria possible o que comportaria la presó de l’aspirant. I si troben el “tots” abusiu, diguem “alguns” o diguem “molts”, i en tot cas a mi m’hi inclouen. Vam tornar a votar per dignitat, etcètera. Les forces independentistes van aconseguir la victòria, però el partit amb més vots i escons va ser Ciutadans, de matriu anticatalanista. Hem despertat la bèstia? Sí, l’hem despertada. Ja hi podíem haver comptat. Hi ha tantes coses en tot el procés amb les quals hauríem d’haver comptat...: la força de l’Estat, la indiferència d’Europa, les flaqueses pròpies, les contraindicacions del “tenim pressa”...

Puigdemont no pot tornar, doncs, però vol ser investit president. Es podria conformar amb una presidència simbòlica. La vol efectiva i pretén governar des de Brussel·les. Les ficcions s’acumulen, però sembla que ara amb menys adhesions. La major prudència d’ERC s’atribueix al ressorgir del malestar històric d’aquest partit amb el del president, hereu de Convergència. L’ajornament de la investidura decidida pel president del Parlament, que és d’ERC, ho demostraria. Em penso que tot és més senzill: ERC ha rebut la dutxa freda de la realitat. A Brussel·les, en canvi, les dutxes deuen oferir només aigua calenta o escaldada. S’imposa un president tangible que formi un govern que governi eficaçment per a tothom, també per demostrar que l’independentisme és favorable als que voten Ciutadans, i no hi reincideixin. Puigdemont, personatge formidable i ja històric que ho ha donat tot i pot fer molts serveis a Catalunya des d’aquí o des d’on sigui, té raó en les seves raons però ha d’afavorir una alternativa a la seva persona si no vol que l’independentisme es trenqui i el país que construïm se’ns escapi de les mans.