De set en set
Indissolube
En visitar Catalunya per primer cop, gairebé l’única referència que en tenia era la tercera paraula d’un títol d’un llibre de George Orwell; però no vaig trigar a descobrir que aquesta terra tenia una llengua pròpia parlada per milions de persones, una literatura pròpia (i extraordinària), una història ídem... Tot seguit, em vaig adonar que no coneixia ningú –absolutament ningú!– fora de Catalunya que tingués la més remota idea que tot això existia. I l’única explicació viable per a aquesta circumstància excepcional només podia ser que des de feia temps l’Estat en què Catalunya es trobava havia fet mans i mànigues per evitar que el món la clissés ni que fos durant un segon, cosa que significava que Catalunya era una immensa anomalia, potser la més gran d’Europa i tot. A partir d’aquell moment, sabia, com sabia que la cervesa era bona i que l’anís em feia fàstic, que quelcom molt semblant a la situació política actual era inevitable. Perquè les anomalies mai no desapareixen fins que deixen ser anòmales. Si les ocultes, en el moment de deixar de fer-ho es faran visibles a l’acte. Si els dones cops, només faràs que s’inflin. Si les engarjoles, tan sols faràs que se’n parli cada cop més. I si demanes a la gent que votin per tal que es tornin a ocultar i la gent vota en el sentit contrari, llavors ja pots plegar –o negociar–. O bé pots continuar fent veure que les anomalies no existeixen. És a dir, pots continuar mentint. Pels descosits. També a tu mateix. Oi, Gobierno?