El ‘fracàs’ del procés

Tants wassaps, o com es digui, i tanta addicció a les xarxes tard o d’hora ens havien de donar un disgust. Ja el tenim aquí: Puigdemont, un dels polítics i dels éssers humans que més dominen i usen la comunicació electrònica, ha estat víctima de la intercepció d’un missatge. L’altre dia l’Iu Forn em deia: “Si tinguessis wassap t’enviaria moltes coses”. No tinc wassap, no vull rebre moltes coses ni vull fer la cara espectral dels que tot el dia tenen els ulls fixos al mòbil. El telèfon, reservat al sentit de l’oïda: per fer trucades i rebre’n. Hi ha la possibilitat que m’enviïn sms. Si no ho fan per estalviar-se diners és que són uns garrepes i que tampoc no és tan important el que em volen dir.

Gran discussió: ¿s’havia de fer públic el missatge personal que Puigdemont va enviar a Toni Comín i que, segons sembla o segons ens diuen, la càmera d’una televisió va captar casualment? Alguns dels que responen negativament després van a veure Els papers del Pentàgon, la pel·lícula que ara fa furor, i celebren que els papers en qüestió fossin obtinguts de manera subreptícia. La seva divulgació va escurçar la guerra del Vietnam. Els papers electrònics de Puigdemont ara fets públics, ¿posen fi al procés pel fet que el seu redactor digui que la Moncloa s’ha sortit amb la seva o que ell se sent “sacrificat” pels seus? Si la Moncloa, alguna premsa i els que han fet públics els missatges ho volen creure així, endavant. Senyal que segueixen sense entendre res i que els trobarem amb les defenses baixes. Puigdemont ha reaccionat a la indiscreció dient que ell és humà com tothom i que té moments de debilitat i dubtes. Tots en tenim, davant el procés. Però els milions que estan a favor de la independència i ho manifesten votant i sortint al carrer subsisteixen i mantenen el procés vivíssim. En el discurs que va fer com a membre de la mesa d’edat el dia de la constitució del Parlament, Ernest Maragall va dir referint-se a “la Moncloa”, els seus inquilins i tots els que els donen suport necessari: “No saben guanyar.” No saber guanyar vol dir que en comptes d’aplicar la generositat o la magnanimitat del vencedor opten per la venjança i la humiliació. Hi ha després els que no saben perdre. Qui ha perdut? No hem sortit victoriosos de la lluita que aquests mesos hem entaulat, però la derrota no es veu per enlloc, amb un Parlament de majoria independentista i amb tanta gent adherida a les places o a casa seva. Diu Puigdemont que es dedicarà a ordenar papers sobre els dos anys passats i a defensar-se de les invectives que ha rebut. Molt bé, i tant de bo ho pugui fer a casa o al Parlament i no a l’exili. Ara: mentre ell estigui en les seves labors, el procés segueix perquè no pot ser d’altra manera i perquè ell li ha donat un impuls decisiu.