Madrid, el mur

A la fi sempre hi ha el mur de Madrid, en les lleis grosses, en les mitjanes i en les petites que elabora el Parlament de Catalunya. Tot acaba encallat, empantanegat, rectificat, ribotejat, esporgat i generalment triturat a Madrid. Les lleis que emanen de Madrid sempre són de rang superior, començant per la primera de totes, la Constitució espanyola, i davallant fins al grau que vulgueu. Com que s'acosten eleccions catalanes, els partits –en particular els que comparteixen el govern de la Generalitat– han augmentat el volum de la trompeteria per anar lluint allò que en diuen «l'obra feta». Aquesta setmana, el soroll es va concentrar en la llei de vegueries. El govern la va aprovar i l'ha remesa al Parlament, amb l'esperança de poder-la enllestir aquesta legislatura. És una llei que provoca enrenou país endins perquè trepitja algun d'aquells ulls de poll tan sensibles de l'orgull local, capaç de generar tota mena de disbarats i d'absurditats. Però això ja se sap. També s'havia de comptar, naturalment, amb la resposta de Madrid. Ha estat ràpida. El ministre Chaves, que s'ocupa dels afers autonòmics, ha advertit de seguida: «Hi ha lleis orgàniques i una Constitució que diu que no es poden modificar les províncies amb una llei d'una comunitat autònoma ni alterar el caràcter de les circumscripcions electorals ni els límits provincials.» Chaves ha afegit que el govern espanyol està esperant rebre la llei de vegueries per estudiar-la amb deteniment. Sabem prou bé què vol dir això d'estudiar-la amb deteniment. A les Corts espanyoles van estudiar amb deteniment el text de l'Estatut reformat que va trametre el Parlament de Catalunya i ja sabem com va acabar. Ara, des de fa tres anys i mig, l'està estudiant amb gran deteniment el Tribunal Constitucional. Com que vénen eleccions, a Barcelona fan volar les campanes. Ja tenim llei de vegueries! Però, després, passen els dies, les campanes callen, els papers arriben a Madrid i allà els estudien amb minuciós deteniment i decideixen allò que s'escau a l'ordre constitucional. Tenen la sobirania i la darrera paraula. Encara no en tenim prou d'aquesta comèdia?