Opinió

LA CRÒNICA

L’escola Joan Bruguera

Joan Bru­guera va ser un metge gironí del segle XV que va fun­dar una escola a Mont­pe­ller per a estu­di­ants giro­nins. Aquesta cir­cums­tan­cia va per­me­tre l’entrada de la influència fran­cesa en la medi­cina cata­lana. La ciu­tat té un car­rer amb el seu nom a la zona de l’Eixam­ple en els límits amb el barri de Palau i també una escola. L’escola Joan Bru­guera es va inau­gu­rar el 1911 i va ser, fins just l’entrada de la democràcia, l’escola dels nens, de la mateixa manera que per a les nenes ho era l’Eixi­me­nis. Per a les famílies popu­lars de la ciu­tat, el “grupo”, com se la conei­xia popu­lar­ment, edu­cava i ins­truïa els fills de les famílies del cen­tre de la ciu­tat, des de les més neces­si­ta­des fins a les d’alt poder adqui­si­tiu, for­ma­des per comer­ci­ants del cen­tre i repre­sen­tats de la classe política del moment.

L’escola, tal com avui la conei­xem, té la con­dició d’edi­fici cata­lo­gat cosa per la qual, el 2002, va rebre una impor­tant remo­de­lació amb la supressió del ter­cer pis i l’ampli­ació del late­ral sud per ade­quar-se al fort crei­xe­ment de l’esco­la­rit­zació i a l’urba­nisme de l’entorn. D’aquesta manera, es recu­pe­rava la seva històrica arqui­tec­tura. Durant els dos cur­sos que van durar les obres, alum­nat i pro­fes­so­rat van haver de com­par­tir espais amb l’escola Carme Auguet, del Pont Major, amb els incon­ve­ni­ents dels des­plaçaments dia­ris i les inco­mo­di­tats pròpies de la pro­vi­si­o­na­li­tat. Física­ment, la seva estratègica situ­ació, el lloc on s’ubi­cava era l’antic balu­ard de la Santa Creu, es con­tra­posa amb el que és el seu prin­ci­pal obs­ta­cle. Entre l’avin­guda Jaume I i el vial aixe­cat del tren sobre el car­rer Bonas­truc sa Porta, el trànsit i el soroll són els prin­ci­pals adver­sa­ris de la ins­ti­tució esco­lar, que està sot­mesa per­ma­nent­ment a la con­ta­mi­nació acústica. És, podríem dir, un tret físic més que la iden­ti­fica però que, altra­ment, és un dels pro­ble­mes que té, per ara, una difícil solució que no passi per una impor­tant inter­venció estruc­tu­ral.

Actu­al­ment, l’escola té un pro­jecte de par­ti­ci­pació i democràcia vin­cu­lat al pro­jecte edu­ca­tiu de ciu­tat. Els eixos trans­ver­sals, amb un pro­grama d’inno­vació esco­lar en què les llengües, el medi natu­ral i social i la tec­no­lo­gia de forma par­ti­ci­pa­tiva de tota la comu­ni­tat esco­lar per­me­ten l’èxit esco­lar i el man­te­ni­ment del pres­tigi acon­se­guit després d’un segle d’existència. La des­ta­cada apor­tació ins­ti­tu­ci­o­nal, el paper col·labo­ra­dor de l’AMPA i el tre­ball cons­tant dels mes­tres fan pos­si­bles l’edu­cació i l’apre­nen­tatge dels alum­nes.

Us haig de con­fes­sar que, cada dia, quan en els meus pas­se­jos de pri­mera hora, hi passo pel davant, miro l’escola com si fos encara la meva. D’ella i en ella vaig apren­dre a fer de mes­tre. Tot just era l’any 1969, en què les pràcti­ques de magis­teri eren remu­ne­ra­des i, tot seguit, el pri­mer any de pro­pi­e­tari pro­vi­si­o­nal, vaig com­par­tir docència amb recor­dats mes­tres com eren Minis­tral, Bover, Sánchez, Roca, Dabau, Pujol, Tibau, Pala­cios, Car­re­ras, Bur­ralló, Gómez i Cal­sina. Eren anys de reforma edu­ca­tiva i d’experiències orga­nit­za­ti­ves.

Avui, sols em queda de feli­ci­tar la comu­ni­tat esco­lar, els mes­tres espe­ci­al­ment, per la com­plexa feina del dia a dia, a les famílies, pel suport que per­ma­nent­ment donen al pro­jecte d’escola, i a tots els mes­tres que hi han pas­sat per haver-hi dei­xat una pet­jada ino­bli­da­ble. Per això, després d’haver fet de mes­tre i d’altres fei­nes que ara no venen al cas, puc dir amb orgull que aquesta va ser la meva escola, la pri­mera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.