Carn, i avall

La dar­rera set­mana pot­ser ha estat la més moguda, política­ment par­lant, dels últims mesos. Dic «moguda» amb una mica de conya, perquè ha sem­blat gai­rebé al con­trari. La ciu­ta­da­nia del Penedès no s'ha sen­tit gaire ofesa per l'anunci del govern de l'apro­vació de l'actual pla de vegue­ries, que deixa la futu­ri­ble i som­ni­ada uni­tat ter­ri­to­rial pene­de­s­enca escapçada en tres demar­ca­ci­ons. Només els vale­dors prin­ci­pals de les pla­ta­for­mes i alguns par­tits polítics han posat el crit al cel. El gros de la gent no s'ha excla­mat gaire ni gens, com sí que varen fer amb afers polítics i soci­als òbvi­a­ment més suco­sos pels mit­jans de comu­ni­cació com ara la cor­rupció (casos Millet i Pretòria) o la situ­ació del país amb aquests índexs d'atur efer­ves­cents. S'ha d'enten­dre això com un rebuig per omissió? El poble no vol més mal­de­caps i en té prou si va fent en el fei­xuc dia a dia? No seran les riva­li­tats soter­ra­des entre comar­ques i la dis­puta per la capi­ta­li­tat una arma que està jugant en con­tra de la poten­ci­a­li­tat del ter­ri­tori? Un vila­noví anant a «fer papers» a Vila­franca? Un vila­franquí bai­xant a «fer papers» a Vila­nova? No és només l'insu­fi­ci­ent trans­port públic el que ens separa. Hi ha un dis­tan­ci­a­ment real per manca de conei­xe­ment. Tot hi que hi ha raons de pes per a l'ager­ma­na­ment pene­de­s­enc, que les ciu­tats cap­da­van­te­res no hagin fet front comú és un fac­tor des­con­cer­tant. Però com hau­rien de fer front comú quan dins del mateix tei­xit social hi ha una fla­grant divisió d'opi­ni­ons; si alguns par­tits polítics han can­viat de parer sobre la marxa com qui es can­via la samar­reta. Si no tenim clar què volem ser quan siguem grans, mai serem grans o, pit­jor encara, arri­ba­rem a grans sense tenir res clar. Només ens queda el con­sol anual dels qui cre­iem que la dis­bauxa i el sar­casme són armes car­re­ga­des de noblesa. Abans de la qua­resma, carn, i avall.