Tot ha de ser divertit

Entro a comprar unes ulleres del cerca. La farmacèutica i amiga me’n va ensenyant i, en mostrar-me’n unes de colors cridaners –tipus Duran i Lleida–, exclama: “Queda’t aquestes, que són divertides...” Divertides? Unes ulleres poden ser bones o molt bones per la qualitat dels vidres, la resistència de la muntura, etcètera; fins i tot unes ulleres poden ser boniques. Això de “divertides” m’ha produït el mateix efecte que quan a un cargol li toquen les banyes; posats, més aviat me’n compraria unes de serioses i potser fins i tot avorrides. Sí, l’excés de divertiment tot ho ha inundat i a vegades sembla una proclama cínica o foteta: Deixar de fumar pot ser divertit (Pagès Editors).

Però posem-nos seriosos. Una altra amiga, acabada de jubilar, que inverteix part del matí a caminar, explica que a les nou passa a prop d’una escola i sent que, per advertir els discents –i els docents, ha!- del començament de les classes, els posen música clàssica; enriolada, diu que ho troba... divertit. Divertit escoltar Beethoven i entrar a classe? Sí, és clar: vol dir que iniciar la jornada escolar amb música és més balsàmic, zen, màntric... que no pas fer-ho amb l’ensurt d’un timbre o d’una sirena, avorrits de calaix. Però com que l’educació familiar i escolar fa anys que també vol ser divertida, seguim el fil. Ha de ser divertit aprendre, educar-se, formar-se, instruir-se, millorar, compartir, col·laborar... i tot allò que correntment s’ha adquirit a l’aula? Amb mestres que, si volen ser del dia, han de fer de pallassos o, pel cap baix, de bufons? El que ha estat fer classe, ha d’aproximar-se a una successió de performances al més allunyades possible de qualsevol forma de severitat, seriositat, rigor, exigència? I no oblidem la cleda familiar: molts pares –i els avis más guais del parque– convertits en amics i a vegades servidors dels rebrolls, malden per excel·lir en la banalització i trobarien ofensiva cap referència a l’esforç, la disciplina, la voluntat i l’austeritat. Escola i família promotores d’un món en perpètua festa on cap acte comporta factura d’irresponsabilitat, i qualsevol càstig resultaria satànic.

Bé, parem perquè el tremendisme, ja se sap...; però bé que hi ha qui s’exclama de l’excés d’adolescents de 35 o 40 anys que se’ls ha passat l’arròs per adquirir els anticossos bàsics de supervivència en situacions ni que siguin domèstiques. Acabem lligant l’assignatura “Llegir és divertit”, corrent en escoles i instituts, amb l’article “Llegir no és divertit” (Setmanari de l’Alt Empordà) del tintinòleg i recent novel·lista J. M. Soldevilla. Diu el professor que llegir pot ser amè, apassionant, hipnòtic, ens pot transformar, consolar, fascinar o avorrir. Però que llegir exigeix disciplina, rigor, molt de temps, sovint esforç, aïllament, treball intel·lectual, concentració i ganes, moltes ganes... I que ha arribat el moment de dir-ho als joves.