Troncular

Som figures imantades d’aquesta pissarra magnètica anomenada món. Sona una veu que diu: “El nervi dentari inferior penetra en l’orifici superior del conducte dentari de la mandíbula que s’ubica darrere de la língula. En aquest orifici s’hi diposita l’anestèsia troncular.” Bategues a la llitera blava. En Pere s’atura, es treu la mascareta, però tu tens ganes de plorar d’angoixa. Amb la paraula anestèsia revius males passades de la vida, quan també et fonies en una llitera. Troncular? Sanglotes. Tampoc coneixes el segon dentista que entra per la porta i gasta uns ulls alemanys més blaus que la llitera. T’agafa el cap mentre en Pere enfila l’agulla cap a la galta. La fiblada és aguda, i tu encara oneges com el pinzell de Van Gogh. Tolerable. Els ulls d’en Pere s’enfoquen i tu tanques els teus. Manipulen estris. Zumzeig, turbines, sondes. El dentista d’ulls blaus et fa un massatge a la closca. Porta guants i la sensació és clavada a la d’una sessió a la perruqueria. Avui no et renten el cap: t’estaquen perquè no et moguis com un colibrí. En Pere remena el queixal amb delicadesa, però la puta troncular no ha afectat el nervi i fas un udol que eixorda el món. Ets una mala pacient, et sap greu i això encara t’inquieta més. Tot s’atura i es miren entre ells.

En Pere t’informa que caldrà anestesiar el nervi de la peça espatllada. I aquesta fiblada sí: aquesta és la bona. El dolor és inenarrable. Un instant que escala la galta, la templa, el crani i fa niu al cervell. Només una dècima de segon. Una. I delires: ara els ulls són els del teu amulet líric. Santi Balmes porta una samarreta turquesa de butterflies. Et mira, somriu i diu: “Estàs a . d’entrar en ,”. A fora plou.