Sobre experiències i records

Tant la memòria col·lectiva com la personal tenen –en el seu funcionament– alguns trets en comú. Persones i comunitats portem, de vegades arrosseguem, una càrrega de passat que en part ens explica i que sovint emprem per justificar la nostra conducta present. Disposem per fer ambdues coses, explicar-nos i definir-nos, tant personalment com col·lectivament, d’una mena d’àlbums de fotos, de clixés o de fotos fixes del que ha estat el nostre passat. Però el que en fem en cada moment, d’aquest paquet de records, de fotos fixes, no és el mateix sempre, varia en funció de mil factors. Es pot silenciar completament, fer com si mai hagués existit una experiència com el cas dels crims del franquisme i com ocorre en casos personals de sofriments, malifetes o errors. Es poden, també, tractar els records amb una gran idealització del passat que ens porta a la persistent nostàlgia i per tant al menyspreu pel moment actual. O bé, calibrant els pros i els contres, valorar el present i mantenir la voluntat de seguir construint un món o una vida personal millorable.

Perquè, al contrari del que solem creure, resulta que el passat i els records que sovint l’acompanyen, malgrat que ens semblin fixats per sempre, són elements vius, modificables, reconstruïbles en el present que vivim. No hi ha cap dubte que, per a bé i per a mal, això ocorre en la vida col·lectiva. Tenim múltiples exemples diaris de com s’empren clixés, es manipulen el passat i els records en funció d’interessos actuals que es fan imperiosos. Com s’explica la història té molt a veure amb el que succeeix en l’actualitat i l’ús que se’n pot fer. Un únic remei per a aquesta tendència: el treball seriós d’historiadors objectius que pot anar posant les coses al seu lloc i dotar, per tant, d’una altra interpretació la lectura majoritària avui. I el mateix passa amb els records i les experiències personals viscudes: hi ha qui queda atrapat en records del passat de tal manera que no treu profit del present. Allò dels temps passats sempre millors. I, en canvi, hi ha qui en treu profit en forma de saviesa nova, de capacitat d’extreure’n coneixement i, en molts casos, de crear a través de les diferents expressions artístiques o aportacions a la vida dels altres.

Quin és l’escriptor, el poeta, el pintor que no fa servir la riquesa enorme d’experiències per construir una obra transformadora de la realitat? I transformadora d’ell mateix quan ho fa? Del que pot ser un pou dolorós i paralitzant de records amargs se’n pot extreure un tresor modificable, viu i valuós que permeti recrear vida. És aquí on l’historiador personal que som tots i cada un de nosaltres ha de saber que els clixés que tant ens serveixen per mantenir la nostra identitat són modificables, estan vius i poden donar lloc a noves formes de coneixement i noves experiències. I estiguem disposats a revisar tot el que calgui en funció d’aquest constant crear i recrear, recordar i construir que és la matèria mateixa que conforma la vida.