Vuits i nous
Cor i ànima dels bancs
“Em pensava que em posarien dificultats per cancel·lar el compte
La caixa on tenia uns diners va ser fagocitada per un banc que no m’agrada gens, i ahir em vaig decidir a anar-hi a cancel·lar el compte. Pel camí vaig acumular mal humor preventiu pensant que em farien fer mil papers, que em sol·licitarien documentació que no portava, que se’m quedarien una comissió... Vaig entrar a l’establiment, i una màquina em va expedir un número d’espera, com fan algunes oficines de correus o algunes comissaries de policia quan hi vas perquè et tramitin el carnet d’identitat o el passaport. Vaig esperar el torn en uns seients encarats a unes pantalles que a més d’indicar els números que anaven tocant i de distribuir els clients per taules oferien notícies. Cap d’inquietant, cap referència al procés ni a la notícia del dia, que ja sabia de casa: el govern espanyol vol que els independentistes presos o a l’exili no siguin mai indultats, un cop se’ls hagi dictat la previsible sentència. Notícies de futbol, recomanacions dietètiques, coses així. Un moment va aparèixer una frase de Gustave Flaubert sobre la virtut de la paciència. Va ser un vist i no vist, i no la vaig poder retenir.
Em va tocar el torn. Cap dificultat, cap comissió, cap paper que hagués d’anar a buscar a casa. Dues signatures, i demà o demà passat els diners hauran estat desplaçats al banc on els vull. Em vaig ofendre una mica. Entre poc i massa. Quan vaig néixer, la Caixa d’Estalvis de Mataró em va obrir una llibreta amb 25 pessetes. N’obria llavors a tots els nadons de la ciutat. Quan vaig ser major d’edat la vaig fer servir per introduir-hi els estalvis i fer-la receptora de la nòmina. Un dia vaig decidir donar-la de baixa. M’havia pensat que l’empleat de la finestreta s’hi resistiria, que aniria a alertar el director, que m’introduirien en un despatx per demanar-me que m’ho repensés: una llibreta tan històrica, un client tan bo... Em vaig adonar aquell dia que era un client irrellevant, un exacte pelat, perquè la llibreta va ser clausurada a la primera i amb la mateixa falta de cerimònia que ahir. Quants diners s’han de tenir al banc perquè l’empleada de la taula s’alarmi i el director actuï? S’ha de dir que el banc on he obert el nou compte tampoc m’ha rebut amb una capsa de bombons ni ha celebrat el salt que he fet a la competència. Dues signatures, i passi-ho bé.
El president del Banc de Sabadell ha dit que el cor se li va estripar quan, per efectes del procés, va traslladar la seu fora de Catalunya. Afirma que aquest cor sagnant el tindrà sempre a Sabadell. CaixaBank, que va fer el mateix moviment fugitiu, parla de l’“ànima de La Caixa”. Cor, ànima... La transmigració de les ànimes, i nosaltres a la sala d’espera amb un número a la mà i cultivant la paciència de Flaubert.
