Llenguatge de la pell

Byung-Chul Han, l’autor de La societat del cansament ha estat al CCCB i ha explicat unes quantes coses interessants. Més diria jo, radicalment necessàries. “Avui tot gira al voltant de transmetre el que fem, volem, pensem. Gairebé ens despullem, però no escoltem l’altre.” El nostre present ve marcat per aquest afany de demostració, de constatació. El que toca, el que ens empeny a ser contemporanis –és a dir, a incardinar-nos en la societat on vivim– parteix d’un error de fonament. Ens sentim (o pensem que ens sentim) habitants d’aquest món a base d’exhibir les nostres accions, les neures o els desitjos. Sense esperar que l’altre respongui. Ens despullem, això sí, i fem veure que anem d’un lloc a l’altre i tenim el delit d’informar a tothom que hem vist una pel·lícula, hem llegit un llibre o hem fet un viatge fenomenal. Només en mostrem, però, una aparença, una superficialitat, construïda perquè siguem vistos com a singulars. Sense tenir al damunt la mirada de l’altre, que, en unes altres circumstàncies, ens qüestionaria, ens plantaria contra la nostra pròpia feble imatge.

“Hi ha connexions en comptes de relacions”, diu Han, i “Ja no existeix l’altre com a misteri, com a seducció, com a desig, com a infern”. El despullament real (el que du a una purificació, a un elogi sincer i honest de la veritat) només és possible davant l’acció interlocutora, davant la mirada que pregunta, interfereix, suscita el neguit i la passió.

M’estimo aquells que es mantenen al marge de les selfies com a categoria. I que ho fan amb la convicció de la mirada franca, del rebuig a “les boniques superfícies llises i setinades”. Estimo els qui es defensen de l’exhibició amb les armes que procuren que el palau de la intimitat no es malmeti. Potser són els contemporanis de debò. Perquè, en contra de l’excés de l’aparador, advoquen pel retorn a les essències dels ulls que no miren l’espectacle sinó que observen l’interior. La “bellesa original”, que diu Han, un llenguatge despullat de la pell.