El poder de les idees

Es pot afirmar que les idees posseeixen un valor i que aquest valor conté un potencial que se’ns revela en l’acte. Un itinerari que expressa la distància existent entre el desig i la seva realització material i la convicció que ambdós extrems es troben en un punt d’intersecció: l’art, com a forma de representació, confirma aquesta tesi, en què l’eros fixa formalment l’al·legoria de la idea. Delacroix i La Liberté guidant le peuple simbolitzen aquest vincle, entre la concepció mental de la cosa i la seva iconografia.

Al capdavall, l’etimologia d’“idea” ens remet a “veure” i també a “saber”. Un saber que es visualitza en l’ésser interior abans de la seva manifestació tangible: l’home en plena reflexió, això és, en llibertat de pensament. Dit altrament: qualsevol idea és un objecte cognitiu que preveu l’acció humana. El potencial de l’eidos grec de transformar en si la realitat és ingent i d’aquí la seva capacitat ambivalent: de gènesi i destrucció, alhora.

Certament, les idees es poden recloure en l’àmbit merament teòric –tot i que aleshores perden la susdita capacitat de transformació–. Es nega, d’aquesta manera, confirmar el seu nexe amb la veritat. Idea i veritat són a l’alba de la història: viure en conformitat és un ideal, i d’aquí que les idees –per exemple, la llibertat– ens posin a prova cada dia; l’harmonia entre teoria i praxi és un vell axioma irresolt que podria definir-se de la següent manera: darrere d’una idea hi radica una veritat per confirmar, i viure segons aquesta transforma la veritat mateixa a la llum de la idea que il·lumina. De manera inevitable, qualsevol concepte genera una pregunta. Llibertat per a fer què? No és aquesta, en el nostre context polític i social, una pregunta pertinent? Una pregunta que, d’altra banda, deriva cap a altres preguntes òntiques –empíriques– en relació al conflicte entre individu i col·lectiu: D’on venim? Qui som? Quin és el camí que caldrà seguir? Existeix la justícia?

Reduir al seu nucli les idees –a l’essència de les coses– és pensar en allò que encara no ha estat pensat. Les idees són el pensament en acció. I si bé la idea pot restar en estat de letargia, plantar-ne la llavor té unes conseqüències que escapen a la voluntat de qui n’expressa la natura. Al capdavall, si més no en el seu origen, les idees trobaven en la veu un canal de transmissió –la paraula com a dret i com a deure, havia escrit en la meva defensa d’Erri De Luca–. Com a càpsula d’informació mínima les idees viatgen a recer del mot, en l’espai i en el temps. No tenen pes, en el sentit físic, ans sí un pes que és fàctic: no hi ha cap balança de la història que en determini el seu final. Les idees són lliures per naturalesa. Cap jutge pot empresonar el pensament.