Weekend d’hivern...

a a Barcelona. El mestre de mestres Josep Pla figura que el passa durant l’estiu i a Nova York (Weekend d’estiu a NY, 1954). Però les misses són les que són i, per un indígena del nord-est, un cap de setmana al cap i casal (ha!) per posar-se al dia del teatre que ofereix l’epicentre del país, déu-n’hi-do. Teatre. Les notícies ens repeteixen que l’escena catalana està sota mínims, que els actors tenen poca feina, etc. No en sabem res, però la realitat demostra que a les tres sales on hem acudit no hi cabia ni una agulla: eren plenes com un ou d’un públic prou entusiasmat. I a banda de qualsevol altra consideració, hem de dir que els espectacles que anuncien les cartelleres del Villarroel, Poliorama i Victòria són del més alt nivell. Probablement aquesta és l’única notícia positiva que podem reportar del llarg cap de setmana metropolità. Que el públic barceloní és altament sofert a l’hora de fer cues ja és un tòpic: els veïns de la capital arriben a engruixir pacientment una filera humana... encara que la del costat estigui quasi buida; sembla que no se n’adonin i diria’s que s’hi troben bé, arrenglerats esperant pacientment que l’entrada es descongestioni, o que les taules del restaurant es buidin, o que la taquilla mecànica del metro hagi engolit tots els viatgers... encara que la del costat estigui inactiva. Tampoc no és novetat que la Rambla estigui ocupada per orientals gregaris, severs i interessats per gairebé tot allò que es pugui fotografiar, i per italians cridaners, alegrois i que fan la impressió que se’ls en fot pla bé de tot el que ocorre més enllà del cercle d’amics i familiars amb qui han volat al Prat. És clar: a Barcelona s’hi ha de dormir, beure i menjar. Quant al cost de la vida, podem –o poden– sentir l’orgull de tenir una ciutat tan cara com les centreeuropees; de fet més, si tenim present que els sous que s’hi paguen estan per sota dels continentals. Una canya de cervesa, uns quatre euros de mitjana; una gerra, sis o set, i Barcelona ja és la Disneylàndia de les tapes: poc, precuinat i expeditiu. No sembla pas, però, que a la clientela, majoritàriament jove, tot això li representi cap entrebanc: a casa seva va per l’estil i no tenen ni platja, ni poc o molt sol, ni el glamur de què frueix de fa uns anys i per ara Barcelona. I la llengua, ai! És curiós que només qui s’esforça a respondre en català solguin ser persones arribades de poc –indis de l’Índia, etc.–, naturalment només en el cas que el client els hi parli. Es pot considerar una bona notícia? O l’hem d’amortitzar perquè probablement ho deixaran córrer quan descobreixin que el rei va nu, és a dir, que en poden prescindir?