Domesticar un cocodril

“Cap home pot ser con­si­de­rat un cri­mi­nal fins que sigui tro­bat cul­pa­ble; ni la soci­e­tat pot lle­var-li la pro­tecció pública fins que es demos­tri que ha vio­lat les con­di­ci­ons en què se li va con­ce­dir. Amb quin dret, lla­vors, el poder pot auto­rit­zar el càstig d’un ciu­tadà men­tre hi hagi dub­tes sobre la seva culpa?” Aquesta frase la va escriure un senyor de Milà que es deia Cesare Bec­ca­ria. La citació prové del famós lli­bre Dels delic­tes i les penes, del 1764. La majo­ria d’estu­di­ants de dret han hagut de lle­gir aquest trac­tat que va mar­car l’inici del pena­lisme modern.

L’escola jurídica de Bec­ca­ria va anar reem­plaçant la tra­dició inqui­si­to­rial per apor­ta­ci­ons que van fer for­tuna, com l’esmen­tada o com aquesta: “El legis­la­dor hau­ria de ser suau, indul­gent i humà. Ha de ser un arqui­tecte expert que aixe­qui la seva cons­trucció sobre la base de l’amor propi, i l’interès de tots hau­ria de ser pro­ducte dels interes­sos de cadas­cun.”

Sem­bla men­tida que això dati del set-cents, quan avui i aquí con­ti­nua vigent la pura repressió, l’estat que no defensa la ciu­ta­da­nia sinó que es defensa de la ciu­ta­da­nia. Les llums de la Il·lus­tració no van pas posar fi a les ombres del gover­nant abu­siu, ni tam­poc han acon­se­guit modu­lar l’exer­cici del poder quan és en mans no pas de ges­tors més o menys dis­cu­ti­bles sinó, ras i curt, de males per­so­nes. Perquè és de mala gent el rabeig morbós amb què s’està trac­tant empre­so­nats, exi­li­ats i entorns fami­li­ars tot i la cer­tesa que, cul­pa­bles o inno­cents, són ino­fen­sius; és vilesa la vis­ce­ra­li­tat con­tra els qui han defen­sat la raó democràtica; és pura mal­vo­lença la recar­go­lada per­se­cució de ciu­ta­dans inde­fen­sos; en defi­ni­tiva, la causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme no és pas ideològica sinó patològica. Es pot ser lega­lista, però no amo­ral. Enten­dre’s amb qui pensa dife­rent és com­pli­cat, però fac­ti­ble. Bus­car un acord amb gent embo­gida per la raó d’estat és impos­si­ble. Com deia Churc­hill, voler apai­va­gar un coco­dril només és fer temps per mirar que es mengi a algú altre abans que a tu. En aquest sen­tit, la divisió de l’inde­pen­den­tisme entre legi­ti­mis­tes i pragmàtics és una visió esbi­ai­xada. La diferència és entre qui té clar que dins la gàbia espa­nyola no hi ha cap poder real per recu­pe­rar i els con­vençuts que fent bon­dat aman­si­ran el coco­dril.