Llarena

L’associació judicial espanyola més gran és l’anomenada Asociación Profesional de la Magistratura (APM). Es diu d’ella que és “conservadora”, negligint benèvolament que en el seu si hi conviu des de gent més o menys moderada fins a altra políticament ultrancera. Dic políticament perquè és del tot fal·laç que algunes seràfiques veus dibuixin dels jutges una imatge impol·luta, de quirúrgica asèpsia, d’exquisida neutralitat ideològica, gairebé asexuada políticament. Una imatge tota ella esperit i deslliurada del carregós pes de la terrenal carn política; una imatge mentidera com poques, ja que existeix –i tant que existeix!– una dreta judicial, amb la particularitat, per exemple, que esdevé sempre més implacable que la dreta política, la qual, mal que li pesi, ha hagut d’aprendre l’art de la transacció política, aspecte al qual resta immune el món judicial.

De l’esmentada associació va ser-ne president, no només a àmbit català, sinó de tot l’Estat, Pablo Llarena. Dic català perquè són conegudes les vinculacions de Llarena amb Catalunya, on ha estat exercint moltíssims anys i des d’on va ascendir al Suprem en fa menys de dos. Si no vaig errat viu a la nostra terra, on treballa també la seva dona, ni més ni menys que com a directora de l’Escola Judicial. Va fer-me molta gràcia allò publicat per un diari català sobre l’especial idoneïtat de Llarena per assumir la instrucció del “procés” atesa “la seva profunda coneixença de la realitat catalana”. I em va fer gràcia perquè, per exemple, poca gent dubtaria de “la profunda coneixença de la realitat catalana” d’un partit nascut precisament a Catalunya com ho és Ciudadanos.

Doncs bé, en un dels primers manifestos sobre Catalunya de l’APM es deia: “¡Basta ya! No son presos políticos”, afegint, respecte al dolor per l’empresonament dels líders polítics, que “entén” aquest dolor, si bé en part “és conseqüència de la il·lusió d’impunitat creada per l’independentisme durant aquests darrers anys”, al·ludint a “l’enorme responsabilitat que pot arribar a suposar cridar una part de la població a prendre el carrer i rebel·lar-se contra la Constitució”.

Fins i tot el més que desacreditat TC ha hagut d’admetre que no pot obligar-se ningú a ser “militant” de la Constitució. Però per als membres de l’APM, de la qual en va ser president Llarena, pot ser una irresponsabilitat “enorme” incitar la gent a rebel·lar-se contra la Constitució. Però no cal patir: el judici que farà el TS –on abunden els membres de la, com s’ha vist, tan ponderada, equilibrada i equànime associació judicial– se celebrarà sota les garanties de la total asèpsia política abans esmentada.