Cal Govern

Cada minut que passem sense un govern propi és un minut que patim un govern imposat. I ja ho hem vist al darrer Consell de Ministres: Rajoy aprofita l’avinentesa per aplicar el seu programa electoral encara que a Catalunya només hagi tingut un minso quatre per cent de suport a les urnes; cada dia pren decisions que afecten greument els pilars de l’autogovern i dinamiten els grans consensos de país, com el model d’immersió lingüística que ha estat columna vertebral de la cohesió social.

El col·lectiu de funcionaris ServidorsCat fa inventari dels efectes demolidors del 155 (el trobareu a la web servidorscat.cat) i la llista de danys cada vegada és més llarga. Perquè el mal no sigui irreversible cal que es formi un govern de la Generalitat que es posi a treballar de seguida per recuperar les institucions. Ja sabem que costarà fer desaparèixer el 155 —tan arrapat com està a cada despatx de cada conselleria—, però com més aviat ens hi posem, millor.

No se m’escapa que la conjuntura fa que formar govern sigui molt complicat. Si no ho fos, de complicat, no faria quasi dos mesos que estem empantanegats amb aquest debat sobre governs i presidents legítims. És complicat perquè l’onada repressiva de l’Estat ha traspassat tots els límits, i segurament també perquè l’independentisme no té en aquests moments una estratègia unitària sobre com enfocar la legislatura.

Miquel Sellarès, un lluitador incansable que n’ha vist de tots colors, deia divendres a les pàgines d’aquest diari que la lluita per la llibertat ha de ser una cursa de relleus. Ho deia des de la perspectiva de saber que venim de lluny i que la lluita serà llarga, i que ara comencem una nova etapa que requerirà nous lideratges. Segurament té raó. Així doncs, qui hagi de passar el testimoni que ho faci. I qui l’hagi de recollir que el reculli i es posi a córrer per recuperar tots els llençols que hem perdut en tantes bugades començant pel més important: el model d’escola catalana.