Sense escrúpols

La fractura social, l’adoctrinament a les escoles, la catàstrofe econòmica de la independència, la violència dels acusats de rebel·lió, la condició de Carles Puigdemont de delinqüent pròfug de la justícia, la crítica a l’actuació policial convertida en acusació d’odi... el relat de l’Espanya una i indissoluble està construït sobre un feix de premisses falses que a força de ser repetides i esbombades pels múltiples canals habituals acaben sent acceptades com un element més del paisatge diari. Però no deixen de ser falses. L’últim producte d’aquesta indústria de la mentida denuncia un conflicte de llengües a Catalunya, una discriminació dels castellanoparlants i una falta de llibertat dels pares per triar la llengua en què s’ensenya als seus fills. “El que pugui triar un pare, que no ho triï un funcionari”, sentia ahir en una tertúlia. Una altra fal·làcia. A l’escola catalana existeix la immersió lingüística no perquè ho decideixi un funcionari, sinó perquè ho va decidir una majoria molt àmplia del Parlament en l’ús de les competències d’ensenyament que li atribueix l’Estatut i la Constitució, amb un gran consens social i pedagògic. I existeix per diversos motius. Primer perquè alhora que evita la segregació dels alumnes per la llengua, fomenta la cohesió social. També, perquè permet compensar la immersió lingüística en castellà que experimenten tots els estudiants fora de l’aula (televisió, cine, videojocs, web, xarxes, premsa, llibres, etc.). Després perquè és l’única manera de garantir la competència plena dels alumnes en castellà i català, cosa que demostren els resultats de les proves al final de la primària, l’ESO i en l’accés a la universitat. I en última instància, perquè tot això és bàsic perquè una llengua petita com el català, amb 10 milions de parlants, no desaparegui aixafada per l’omnipresència d’una de gran (450 milions) com el castellà. És un model consagrat per la LEC, amb el 80% del Parlament a favor, avalat per la Comissió Europea, i s’aplica amb ductilitat (moltes classes en castellà) i sensibilitat cap als alumnes amb dificultats idiomàtiques i no ha generat cap conflicte lingüístic ni pedagògic. I tot això ho sap tothom qui ha trepitjat una escola a Catalunya. Alguns ho blasmen per ignorància i d’altres per mala fe.