Els solcs de la traducció

Tots els diaris van reproduir dimarts passat la mateixa fotografia d’un home de cabells emblanquinats i ulleres fosques, una fotografia sense cap formalitat, que semblava obtinguda d’un àlbum familiar, amb la qual donaven la notícia que acabava de morir el traductor Joan Fontcuberta. La majoria d’articles, tots d’una gairebé idèntica brevetat, reproduïen el mateix text facilitat per l’editorial per a la qual havia treballat més sovint els últims anys, i alguns, per evitar confusions amb un reconegut fotògraf que es diu igual, remarcaven el segon cognom, cosa que no va impedir que algun mitjà es fes un embolic de tota manera. La mort d’un traductor no sol ser mai notícia, no almenys cap de destacada. I, tanmateix, qui de nosaltres pot afirmar que de debò ha llegit Homer, o Joyce, o Brecht, i no la llengua del seu traductor? La pèrdua de Joan Fontcuberta em resulta tan violenta i irreparable com si acabés d’assabentar-me de la mort de qualsevol dels escriptors que ha traduït, com si acabés de morir-se Franz Kafka o Thomas Mann o Stefan Zweig o, pitjor encara, tots de cop, en un mateix dia funest. Què hem estat escoltant, tots aquests anys, sinó la seva veu, modulant-se, acoblant-se, tibant-se, posant a prova els seus límits, les seves empipadores restriccions, per saltar el buit que separa una llengua d’una altra? Quantes vegades una mala traducció no ens ha allunyat fatalment d’un autor estranger, i quantes altres, per sort, n’hem estimat tants amb qui ni tan sols comptàvem només perquè ens parlava en una llengua que alhora reconeixíem i ens sorprenia. Una traducció obre solcs inesperats en el sistema literari en el qual irromp: li pot fer dir coses com si fos de nou, li pot descobrir girs gramaticals amb els quals no s’havia atrevit, li pot revelar una flexibilitat desconeguda sense abandonar el seu to familiar, l’allibera del lloc comú, la frase anodina, el ritme cançoner. Albert Manent va dir fa molts anys que si la nostra cultura desaparegués sota el foc per algun cataclisme, n’hi hauria prou de salvar de la pira dos llibres, encara que fos a l’últim moment, perquè la reconstrucció completa de la llengua fos perfectament possible. Un d’aquests llibres era Nabí, de Josep Carner; l’altre, l’Odissea d’Homer, traduïda per Carles Riba. La imatge és venturosa: el bon traductor que es posa al servei d’un text desplega una labor creativa equiparable a la d’un poeta, i igual que ell pot eixamplar el propi idioma fins a fer-li saltar guspires de goig. Amb la mort de Joan Fontcuberta, tinc la impressió que Hofmannsthal emmudeix definitivament, que Zweig torna a agonitzar a la seva habitació d’hotel, que Rilke ja no sabrà com adreçar-se per carta a Lou-Andreas Salomé. No és una nota petita, és un buit enorme.