Aula i bastida

El llec en eco­no­mia no pot per menys de sen­tir, en aquests temps de crisi devas­ta­dora, una gran com­passió pels que sí que hi ente­nen. Ell, almenys, no se'n sent res­pon­sa­ble, ni viu tam­poc doncs afei­xu­gat pel pes d'haver d'apor­tar-hi solu­ci­ons efec­ti­ves, o rabiós perquè les apli­ca­des per altres ser­vei­xen, aquí i de moment, de ben poca cosa. Millor serà per tant que el tal llec s'esti­gui de fer sang a propòsit de cer­tes xim­ple­ries que, enmig de la fallida i del des­con­cert, pro­fe­rei­xen molts dels qui, teòrica­ment, en saben i, política­ment, estan legi­ti­mats per actuar-hi. Cap retret, doncs, per a unes recents decla­ra­ci­ons de Celes­tino Cor­bacho, minis­tre de Tre­ball. Però sí una pun­tu­a­lit­zació.

En el con­text de la polèmica per l'edat de la jubi­lació –un de tants asso­li­ments de l'estat del benes­tar ara més amenaçats–, aquest senyor va venir a dir que tenia la seva lògica que algú que es gua­nya la vida cons­truint i res­tau­rant façanes es jubili abans que algú que ho fa fent clas­ses.

I bé, aquesta apre­ci­ació tra­eix un pre­ju­dici com a mínim pol-potià. D'aque­lla mena de gro­ller meca­ni­cisme que tant de mal ha fet històrica­ment a les esquer­res. Perquè un redreçament –econòmic, social, polític– tant esdevé pos­si­ble gràcies a l'aula com a la bas­tida. I si en aquesta hi ha un risc d'acci­den­ta­li­tat física major que en aque­lla, és per con­tra a l'aula on el des­gast psíquic –per causa del descrèdit de l'auto­ri­tat o de la impe­ri­o­si­tat del reci­clatge con­tinu– mina més, i de manera prou més insi­di­osa.

D'on no n'hi ha tam­poc per col·legir que ara els docents s'hagin de jubi­lar abans del compte. De fet, si algun plus qua­li­ta­tiu poden exhi­bir els tre­ba­lla­dors de l'intel·lecte en relació amb els del múscul és la capa­ci­tat i la dis­po­sició, a diferència d'aquests últims, per con­ti­nuar actius fent feina pro­duc­tiva fins i tot després d'haver-se jubi­lat, sigui amb els anys que sigui. I d'això se'n diu una elit útil. Just el con­trari d'una de para­sitària. O de la massa aco­mo­datícia.