Adeu, Pep

Hi va haver un temps en què existia un bar, el Nummulit, on, entre altra gent, ens reuníem els treballadors de la premsa gironina, és a dir del Diari de Girona i d’El Punt. Allà, cap a la meitat dels anys noranta, vaig fer amistat amb Pep Iglésias, fotògraf. Les nits es feien llargues conversant sobre el que fos. Assegut en un racó de la barra, un dels conversadors més obstinats era en Pep, amb el qual podíem passar de la política, amb la nostàlgia de la revolució pendent, a les qüestions sentimentals, del Barça a la fotografia. Pel que fa a la fotografia podia parlar-me de la relació incerta amb les persones fotografiades; del que es busca a través d’un objectiu i del que, com un regal de l’atzar, es troba de manera inesperada i a vegades joiosa a les imatges, encara més quan aquestes es revelaven literalment en un laboratori; de si les fotos es veuen abans de fer-les o si apareixen d’una manera fulgurant i incontestable; de la fotografia com un acte de memòria realitzat amb la consciència de l’efímer; dels condicionaments als quals està sotmès el treball del fotoperiodista; de la possible vanitat dels fotògrafs esteticistes que potser obliden que el sentit primordial de la fotografia és rendir-se al món tal com és, amb les seves imperfeccions i la seva bellesa.

Ahir vam acomiadar en Pep. He tornat a veure algunes de les seves fotos, en moltes de les quals s’hi reflecteix una sensibilitat amb els retratats com una manifestació del seu humanisme. Part del seu treball fotogràfic, testimoni d’una memòria personal i col·lectiva, es recollirà en una exposició i un catàleg. La mort l’ha agafat treballant-hi. Malalt des de feia temps, aquesta feina va lligar-lo a la vida fins l’últim moment. També ho va fer la dignitat que va reconèixer en la gent que va fer possible l’1-O. Em deia que era el més pròxim a una revolució (sigui com sigui com acabi) que se li havia concedit viure. Sé que li hauria agradat poder estar més entre la gent per viure-ho i per fotografiar-ho. Però el durem als carrers, que sempre seran nostres, que sempre seran seus.