Els aniversaris de Fabra

Ja som de ple en l’Any Fabra, que té com a comissari —quins ois que em fa venir, aquesta paraula!— el filòleg Jordi Ginebra. Celebrem els 150 anys del naixement de l’il·lustre lingüista (que va morir en fa setanta) i el segle rodó de la publicació de la seva Gramàtica catalana. No pot mancar, doncs, un record sobre el seny ordenador de la llengua catalana. I ara encara menys, que és temps de repressió, una època en què la dreta –i no tan dreta– espanyola torna a fer servir l’espantall de la llengua d’una manera absolutament irresponsable.

Abans, però, permeteu-me una reflexió sobre la cultura catalana: que estranya, i que meravellosa que és, aquesta petita cultura que ha estat capaç de produir filòlegs de l’estatura d’Antoni M. Alcover, Pompeu Fabra, Joan Coromines o Joan Solà. Sempre miro d’explicar-ho als meus alumnes: allò que està reservat a la feina pacient, de molts anys, d’una Acadèmia de la Llengua –representativa de tots els territoris i ben nodrida de membres pensants (i actuants)–, aquí s’ho han carregat a l’esquena, com un deure indefectible i com una inajornable contribució moral a la llengua que ens defineix, homenots del ram de la filologia com aquests que acabo de consignar, entre uns quants més. Alcover (i Francesc de Borja Moll), amb un diccionari que és un tresor únic al món, i que als que escrivim en català ens omple de goig poder consultar ara i adés per trobar-hi, tan sovint, complicitats insospitades. Coromines, no amb un, sinó amb dos (tres, de fet) diccionaris que representen sengles catedrals. Solà, amb les seves diverses i valuoses contribucions...

Va ser, precisament, gràcies a l’enyorat professor i amic Joan Solà que em vaig fer conscient de la magna obra de Pompeu Fabra –un home a qui solem dir Fabra, a seques, i per a qui ens hauríem d’estalviar l’excessiva familiaritat d’anomenar-lo només pel nom, com fan alguns–: “Fabra aconseguí d’unificar i modernitzar l’ortografia (1913, 1917), que era un dels malsons i una pedra d’escàndol de tot el segle XIX; després establí el nucli més essencial de la gramàtica (1918), i finalment publicà (1932) el diccionari que ha estat la guia fonamental de la llengua fins als últims anys”. No s’hi va pas posar per poca cosa!

El que sempre m’ha admirat més del personatge és que el seu destí no estava escrit: ell era químic. Però va fer de l’estudi científic de la llengua la seva vocació, la seva vida. Fabra és una icona, que es diria ara. Encara avui en reconeixem el mestratge. Que la commemoració d’aquest Any Fabra ens doni forces i raons per combatre moralment, i fermament, tots aquells que voldrien veure de bell nou, al cap dels anys, el nostre vigorós català reduït als usos familiars, constret cada vegada més per una implacable diglòssia que deleja la conversió d’una antiquíssima llengua de ciència i cultura en un lamentable patuès.