Fabra cubista

Mentre Picasso pintava Les senyoretes del carrer d’Avinyó, Pompeu Fabra elaborava la gramàtica catalana i els seus diccionaris. Li va sortir una obra cubista, esperit del temps: les verticals dels apòstrofs, les horitzontals dels guions, les diagonals a dreta i esquerra dels accents, el punt volat... El tennis és un joc cubista. Pompeu Fabra el practicava. El punt volat de les eles geminades és la pilota que vola entre els límits de la pista. La ce trencada, que és la falç de la c i de l’abecedari, està pensada perquè figuri en els bodegons amb diaris de Braque i del mateix Picasso, o està extreta d’aquestes obres. No gosaré dir que tingui alguna cosa a veure amb la insígnia de la Revolució Russa que llavors es congriava. Fabra la va situar de seguida a la revista L’Avenç, que fins llavors s’havia dit L’Avens. Tota una declaració de principis, també artístics, o visuals. Va fer mal als ulls als que escrivien “ab”, “cassador” o “tranquilament”. Ja s’ha vist que havia de ser “amb”, “caçador” i “tranquil·lament”. Alguns malintencionats han dit que Fabra va fer unes normes que anaven a la contra de les del castellà. Més aviat les va confeccionar mirant amb naturalitat el francès. Els catalans il·lustrats de l’època llegien en francès amb més facilitat que el propi català, que anava curt de publicacions. Els llibres més antics de l’Ateneu Barcelonès, entitat que Fabra va presidir, en són testimoni. N’hi ha més en francès que en castellà. L’adhesió immediata i general a les normes de Fabra per part dels escriptors de l’època s’explica també per aquest afrancesament previ. Quan Picasso visitava el prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona ja sabia que pintaria l’obra fundacional del cubisme a París.

L’Institut d’Estudis Catalans va suprimir l’any passat molts accents diacrítics fixats per Fabra. Va simplificar també el joc de pronoms febles. A mi ja m’està bé però pateixo pel patrimoni cubista del català i penso si per donar satisfacció a la graderia no substituirem les regles del tennis per les del futbol. L’u a zero no tindrà mai la força de l’enigmàtic quinze a res. Alterar un pronom a “digues-li-ho” és com treure del quadre una senyoreta del carrer d’Avinyó.

Avui comença l’Any Fabra. Per celebrar-ho, el govern de Madrid i els partits que li donen suport han anunciat l’atac a la immersió del català a les escoles, manera fina i inicial de dir que el català els fa nosa pertot. Ja els en va fer durant el franquisme, i sempre. L’obra de Fabra va tenir poc temps per desenvolupar-se: aviat va venir la guerra. Ara rep noves invectives. Fabra, exiliat, va morir a Prada del Conflent, al peu del Canigó i en la Catalunya d’administració francesa. Mossèn Cinto, prefabrià i previsor, ja havia dedicat Canigó “als catalans de França”.