Ràdio ètica

La ràdio és una eina transformadora. Fa una setmana celebràrem el Dia Mundial de la Ràdio. Va ser un motiu per remarcar la funció ètica del mitjà. Una emissora ho va fer. A Catalunya tenim mostres excel·lents de la dimensió moral –entesa en un sentit ampli– d’aquest instrument periodístic. Professionals com Joaquim Maria Puyal, Mònica Terribas i Antoni Bassas han reeixit en l’exercici de la consciència crítica, de la motivació constructiva, i del poder integrador de la llengua catalana. Són tres periodistes guardonats, en anys successius (del 2001 al 2004), amb el Premi Nacional de Periodisme, atorgat per la Generalitat. Han valorat la responsabilitat social de la ràdio a partir de l’estudi i l’experiència. Antoni Bassas en un nou llibre: Bon dia, són les vuit! Joaquim Maria Puyal en una obra del 2011: Aicnàlubma. Mònica Terribas en la tesi doctoral llegida a Stirling el 1997. En el període d’entreguerres del segle XX, els pioners en teoria de la ràdio remarcaren les virtuts revulsives d’aquest vehicle periodístic que es recolza en la franquesa de la paraula immediata, espontània, directa. Bertolt Brecht, el 1927, exhortava a fer de la ràdio una “gran tribuna democràtica”. Eduard Rifà, el 1932, promovia bastir una emissora potent que esdevingués “la veu del poble català”. Altres intel·lectuals propugnaven una ràdio solidària, uns; patriòtica, altres. Deien que socialisme i independentisme són instrumentals, incidentals; i que humanisme i patriotisme són substancials i radicals.