Junts, però desconfiats

Que el que està passant al nostre país difícilment té aturador, ho demostren les enquestes del CEO, que dona més marge a la gent que vol estat propi, però sobretot el sentit comú i l’anàlisi política del que està passant a l’Estat espanyol. Aquesta setmana hem viscut perillosament i no eren pocs els que pensaven que podríem acabar-la amb més gent a les presons. Les declaracions al Suprem i la crida a l’Audiencia Nacional del major Trapero ho feien témer. Al final molts han respirat tranquils perquè només (interpretin la cursiva) s’ha hagut d’exiliar Anna Gabriel. I aquest és un dels problemes que pot patir el país, que aconsegueixin normalitzar la repressió. No és normal tenir els Jordis a la presó ni és normal tenir-hi el vicepresident, Junqueras, i el conseller Forn. No és normal tenir el president a Brussel·les amb quatre consellers i Anna Gabriel a Ginebra. No és normal i no es pot acceptar com a normal. Com no ho és que hi hagi centenars d’alcaldes investigats, mecànics i pallassos acusats de delictes d’odi, diputats en presó eludible amb fiança, periodistes i empresaris sota sospita i un cap gros de la Guàrdia Civil fent les piulades que feia. I no parlem de com de galdós ha quedat el magistrat del Suprem dient que no es poden demanar ordres d’extradició per indicis. Però si es pensen que se senten derrotats, no s’ho creguin. Que vulguin detenir un humorista disfressat de Puigdemont o que escorcollin avions de familiars de Guardiola fa gràcia, però mostra que hi ha ràbia i desesperació. I això els fa més perillosos. I aquí, mentrestant, barallant-se per les molles, sense pensar en el pa sencer. Hi haurà acord aviat, però és preocupant que, el camí complicat cap a l’estat propi, les grans forces republicanes el fan junts, però desconfiant els uns dels altres. Els uns no han paït la no victòria i els altres veuen com Puigdemont i els seus s’han quedat el protagonisme. Tots volen el poder i el partidisme aflora. Aquest és el gran perill.