Olé Olé, Marta Sánchez

No m’estranya que Marta Sánchez es posi a cantar l’himne d’Espanya, el grup que li va donar la fama portava el nom d’Olé Olé. Tampoc és casualitat que un dels seus èxits en solitari sigui Soldados del amor. Fer referències a la milícia per parlar d’enamorament escau a una artista que a finals de 1990 va viatjar amb Olé Olé al golf Pèrsic per encoratjar l’exercit espanyol. Marta Sánchez, que deu el seu ros platí al seu emmirallament amb Marilyn Monroe, també va voler seguir els passos de l’actriu americana, que va actuar a Corea davant de les tropes del seu país. Ara tracta de convertir en un tema pop una marxa militar. D’entrada ha substituït el “nana-nana” per: “Crece mi amor cada vez que me voy, pero no olvides que sin ti no puedo vivir”, uns versos que ni en la millor època de la cançó de l’estiu es podrien superar. Em recorda el tema de Camilo Sesto Algo de mí: “Te vas, amor, pero te quedas porque formas parte de mí.” Uns diuen que, a l’himne espanyol, no li cal lletra; d’altres que ja té els versos de José María Pemán. “Alzad los brazos, hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir”, un encàrrec de Primo de Rivera de què Franco s’aprofitaria. També hi ha les versions alternatives: la que es cantava al pati quan a les aules hi havia el retrat del Generalísimo: “Franco, Franco, que tiene el culo blanco, si lo lavas con Persil, le vuelve a relucir”, i la versió catalana que cridaven els xirucaires: “Visca Espanya penjada d’una canya, quan la canya es mou, Espanya adeu-siau.” Cap d’aquestes darreres deuen plaure a Rajoy, que es va llançar a felicitar la cantant, que en el seu currículum també té el mèrit d’haver estat portada d’Interviú. Potser el líder del PP havia estat un fan de Marta Sánchez però, veient les recents imatges del presidente ballant, dubto que hagués practicat als anys vuitanta el característic ball tecno-pop de portar alternativament una cama contra l’altra. Sigui com sigui, el patriotisme espanyol passa ara per una diva pop. Diva és un dir.