Dictadura?

Per no perdre el punt en el trajecte de la redacció de l’article, transcric la definició del mot dictadura, del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Diu així: “Concentració de tot el poder en les mans d’un sol individu o d’un únic grup polític i eliminació per la força de tota expressió de discrepància i oposició.” Fins ací la definició de l’Institut, fora de dubtes pel que fa a l’exactitud i la claredat.

D’altra banda, és prou clar que les famílies que hem patit una dictadura fèrria i llarga –1939-1977– i que hem passat gana anys i panys, una censura estricta en tota mena d’expressions, parla, escriptura, cant, o artístiques, tals com teatre, declamació, discurs, incloses presó amb judici col·lectiu, en què tan sols es llegien les acusacions i les penes, assassinats a culatades en caure presoners als fronts o en rendicions massives en finir la guerra o a cops de vit de bou en una txeca a un jove per haver cremar les fletxes falangistes a l’entrada dels pobles i deixar-lo per mort... o tantes i tantes coses, és lògic que flairem l’ambient i pressentim una dictadura volàtil, assentada en uns llocs més que en d’altres i a Catalunya, que, tal com és habitual, en els repartiments dolorosos sempre surt destacada.

Dolguts, dolorits i escarmentats, no és que pressentim la dictadura, no: ja la tenim! Arribà fa tres o quatre anys, subreptíciament, calçada amb sabatilles per no fer soroll, creient que solament amb ostentacions pararien el creixent sentiment independentista vestit molt d’aquest de republicà. Erraren la mesura i el tret: bona part dels catalans fa molt de temps que s’adonaren que ens consideren el fill ric, però retardat. El que perd el temps amb la cultura, l’art, la ciència, el medi ambient, les relacions humanes, la justícia social, l’esport, la naturalesa i la convivència. El que aporta a Madrid i calla. El que paga puntualment impostos creixents gemegant però paga.

No saberen veure que el vas ha sobreeixit i que els catalans els tenim ben plens! Plens de persecucions inversemblants, d’innocents empresonats tan sols per haver defensat idees; de parlamentaris jutjats i condemnats per haver procedit democràticament en els sistemes electorals; de lleis, decrets, articles i disposicions fets a mida no pas per fer justícia: només per trepitjar Catalunya; de voler fer veure als espanyols que les grans concentracions de demòcrates catalans a Barcelona eren alçaments, atacs i provocacions violentes. Quan en realitat demanaven, pau, igualtat de tractament, llibertat, oportunitat de quantificar i valorar el dret humà de la independència i exercir-lo, si cal. No escolten i molts mitjans propaguen autèntiques marranades. No m’atreveixo a parlar del sistema judicial: voldria morir al llit. És d’una vergonya tal que l’Europa que coneix Catalunya ha començat a manifestar-se. És ben clar: ens ha aterrat la dictadura!